St. Vicenç de Montalt
 
Catalanista de descendència alemanya Llicenciat en química, filosofia i pràcticament en dret; editor, escriptor, polític i professor; les etiquetes que podríem penjar sota el nom de Max Cahner són innumerables. És veí de Sant Vicenç des del 1972, any en el que va comprar una vella casa al centre de la vila: “Em va costar quatre duros, estava que es queia a trossos; ara no me'n penedeixo”. Fill de mare madrilenya i pare de descendència alemanya, i nét d'avi jueu “convertit” i àvia francesa catòlica, Cahner confessa que és de família d'arrels “complicades”, tot i que el seu país és Catalunya, per la que ha lluitat de diverses maneres -entre d'altres coses, és l'impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana. Amb 73 anys, dedica al seu temps a la Fundació Joan Coromines, de qui va ser nombrat “hereu”, i a recopilar la seva obra sobre la Revolució i la Contrarevolució. Amb una trajectòria d'aquesta magnitud, era difícil que Max no ens expliqués coses interessants, i també, que ens deixés entreveure la seva particular visió de les 3 viles. Vostè neix a Barcelona, al 1936. Jo hauria d'haver nascut a Badalona. Els meus pares hi tenien una fàbrica de pintures, però abans de la guerra els van fer fora d'aquí, perquè es va expulsar tots els estrangers procedents de països contraris a la República, i el meu pare era alemany. Així que van sortir d'aquí en vaixell, fins a Itàlia, i d'allà en tren fins Alemanya. En arribar a Colònia, vaig néixer jo, com ho podria haver fet a qualsevol punt del camí. Vaja! I van tornar en acabar la guerra? Vivíem a l'habitació d'una residència on ens van deixar estar a gran part de les famílies refugiades de la guerra d'Espanya. Em van voler batejar, perquè tot i que el meu avi era jueu, la meva àvia que era francesa i molt catòlica el va convertir. Es van dirigir al rector de la Parròquia de Godesberg, i en veure la documentació pel baptisme, va veure que el meu avi... és que Alemania, per un jueu i en aquella època, no era el lloc indicat! I va contactar amb el port de Bremen, on alguns mariners es lucraven rellogaven cabines. Vam anar a parar a Galícia, on hi vam viure fins el 1939. Aquella època era una bogeria. I tant! I més tard, quan van tornar a Barcelona, vostè es va començar a interessar pel català quan va emmalaltir de tuberculosi als 14 anys. Sí, bé, en aquella època era molt freqüent patir tuberculosi, pensi que a la Barcelona de la postguerra, a part de les condicions higièniques, no hi havia medicines! Et receptaven repòs absolut, i em va tocar estar-me al llit durant 9 mesos! Jo diria que em vaig començar a interessar per la cultura catalana a través de dues coses: el llibre de Primera història d'Esther, de Salvador Espriu, que em va regalar el meu veí, Jordi Maluquer, i que em va enganxar a la literatura catalana, un món que no coneixia; i l'enciclopèdia Espasa que el meu pare ens va comprar a mi i a la meva germana perquè tinguéssim “cultura”, on vaig començar a llegir sobre Catalunya. A part, a casa sempre havíem parlat en català. En aquella època, era una llengua molt més usual, i els estrangers l'aprenien. A partir d'aquí, vaig començar a interessar-me, a llegir més, i a la universitat ja vaig conèixer gent com Albert Manent, Ramon Bastardes o Josep Benet. I poc a poc es va anar involucrant en activitats culturals per l'identitat catalana, com ara en els Fets del Paranimf del 1957. Bé, aquesta va ser la primera vegada que em vaig trobar política sense voler! L'acte polític contra el règim es va produir a la universitat, jo estava allà i em van acusar; però no tenia cap mena de sentit. Van suspendre el curs a tots els participants, per això ja mai no vaig acabar els estudis de dret. A més, em va costar una setmana a la presó, i les intencions d'expulsar-me de l'estat espanyol! On volien que anés? Sort que el Cònsol Alemany va protestar fort, perquè jo era menor d'edat: un escàndol diplomàtic! I el van acabar expulsant de l'estat espanyol per la seva edició de llibres “perillosos”, el 1964. Quan vaig editar “Nosaltres Valencians” de Joan Fuster, vaig passar la censura perquè li vaig enviar a un frare valencià dominicà que segurament no va entendre res. Després, el propi Fraga va escriure una carta perquè m'expulsessin! I amb això et demostraré la “limitació” dels policies d'aleshores: em van venir a buscar dos homes a l'editorial Curial, als que havien pagat per portar-me en tren fins a la frontera. M'hi van fer anar en cotxe, i jo vaig anar fins a La Jonquera, però allà no hi ha tren! Està a Portbou. Es van començar a barallar entre ells, i al final vaig passar amb el cotxe. Tu creus que m'han d'expulsar del país amb el meu cotxe? Insòlit! L'Espanya de Franco era contradictòria, gràcies a això trobaves el forat per fer les coses. Quan vaig haver de demanar la nacionalitat espanyola, em van dir que perquè m'havia de dir Max, i no Maxcense o Maximiliano. Imagina't quin diàleg més absurd vaig haver de tenir per mantenir el meu nom original... I més tard, després de tot això, arriba la seva faceta més política: com a Conseller de Cultura amb Convergència, amb campanyes com la de “En català, si us plau”, Acció Catalana, Esquerra,... Sí, bé, al 1980 vaig entrar a l'equip de Pujol, que ja m'ho havia dit abans de guanyar les eleccions, però després vaig acabar formant el meu propi equip a Acció Catalana. No m'acabava de convèncer la manera que hi havia de fer les coses. Però quan Acció Catalana va entrar a Esquerra, sentia que feia nosa. Vaig suposar que els hi convenia una altra mena de personatge. Així es va acabar. Com és que al 1972 decideix abandonar Barcelona per instal·lar-se a Sant Vicenç de Montalt? Jo tenia casa a Barcelona, i després de la crisi del 62, la vam perdre. Però al marge d'això, teníem uns amics que buscaven allunyar-se de Barcelona, i els vam ajudar a trobar-la. Sant Vicenç és el poble que més ens va agradar. Aleshores, vaig pensar en mirar també per nosaltres. Demanaven tants pocs diners per aquesta casa, que no ho vaig dubtar, encara que estava que es queia a trossos, perquè és del segle XVI i estava molt abandonada. Vaig trigar 2 anys a reformar-la! Però m'agradava la idea de viure en un poble, tot més tranquil, i a la vora del mar. I no em vaig equivocar. I tants anys després, com veu ara el poble? Home, si el comparem amb d'altres en els que l'edificació s'ha massificat de manera exagerada, això és una joia! Ara, si agafem el poble d'abans i el d'ara... encara manté el seu encant natural, però si continuen, ho acabaran d'espatllar tot. Per què de fet, vostè va entrar com a regidor a l'Ajuntament als anys 80 amb Acció Catalana. Sí, però aleshores no es podia fer gaire cosa. El què volíem era senzillament una bona gestió, i tampoc podíem demanar res més. Tampoc hem tingut massa sort amb els ajuntaments. Demogràficament, hem anat creixent, però a nivell de recursos, no s'avança a la mateixa velocitat. I del lligam de les 3 viles, què me'n diria? Perquè en certa manera es complementen força bé. Tot això està molt bé, sempre hi quan hi hagi consciència que serveix d'alguna cosa. El què vull dir és que ni uns ni altres se'n vulguin aprofitar més del compte. És que aquests pobles, ara són una altra cosa. Llavaneres té molts més recursos per viure, aquí en canvi, quan tanca la botiga, ja has d'agafar el cotxe per comprar. El què passa és que la gent ja s'ha acostumat a agafar-lo per tot. Però sense cotxe, què fas? I si jo li pregunto, després de tot això, què vol per Catalunya, què em diria? Jo? Jo el què vull, és un país coherent, i que ho hagi de dependre de ningú. On la cultura hi tingui un pes important, com qualsevol altre país europeu. I no és un elogi a l'independentisme tot això, crec que primer cal fer altres coses, però l'important, és que se'n facin. Elena Viu Versió completa de l'entrevista a http://www.racoviu.blogspot.com. http://www.racoviu.blogspot.comshapeimage_1_link_0
St. Vicenç de Montalt
1 juny 2009