El Picasso de Palau i Fabre

 

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 - Barcelona, 2008) va ser un polifacètic poeta, escriptor i crític d'art català, un dels màxims especialistes en l'obra del pintor Pablo Picasso. Fins i tot, l'artista el va reconèixer com a autoritat per autentificar obres dubtoses de pertànyer a Picasso o no. Tenir a prop, a Caldetes, la fundació que porta el seu nom és tota una sort per als maresmencs.

 

Picasso i Palau, de l'admiració a l'amistat

 

Tal i com explica la mateixa fundació, la relació entre Palau i Picasso va més enllà d'una estricta relació personal, que va començar l'any 1947 i que va néixer quan, a principis dels anys trenta, un jove Palau queda impressionat per la visió de la reproducció d'un quadre de Picasso, La vida, obra mestra del pintor en la seva època blava. Palau arriba a París, el desembre de 1945, només amb el “desig de conèixer a Picasso".  Ja en l'època prèvia a aquesta relació, Palau va escriure el seu primer llibre sobre el pintor, Vides de Picasso.  Finalment, va conèixer Picasso l'any 1947 i la relació es va perllongar fins al 1972, amb un total de vint-i-cinc anys en els que Palau va establir amistat amb l'artista i en els que van realitzar nombroses sessions de treball que Picasso anomenava "reclamacions". D'aquestes converses, i del seguiment que Palau ha realitzat sobre la vida i l'obra de Picasso, van sortir més de vint llibres i nombrosos articles, col·laboracions i conferències monogràfiques sobre el pintor. També va dirigir una pel·lícula: Picasso a Catalunya.

 

El Palau expert

 

Els treballs que Palau va escriure sobre Picasso abasten pràcticament tots els gèneres: teatre (Homenatge a Picasso, 1971), poesia (Teoria dels Colors) i, sobretot, assaig, que és on trobem els tres monumentals volums sobre Picasso que constitueixen l'estudi més minuciós. El componen Picasso vivent (1881-1907), de 1980; Picasso cubisme (1907-1917), del 1990, i Dels ballets al drama (1917-1926), de 1999.

 

Cal una reivindicació d'un assagista poc convencional, que es va definir a sí mateix com a poeta maleït (com el mateix Baudelaire, amb la seva crítica d'art tan poc ortodoxa dels Salons) i que, havent produït milers de pàgines sobre el pintor malagueny, té encara poca presència a la universitat catalana.

 

Alquímia i teatre-espasme

 

L'obra de Palau i Fabre és un corpus que es basa en veure la vida com una aventura poètica. D'aquesta manera, troba en la figura de l'alquimista medieval un metàfora perfecta de mitjà d'exploració, de barreja de diversos elements (i gèneres), de recreació, d'artefacte per desintegrar l'home occidental, monolític, i per anar més enllà de la racionalitat a través de conceptes que - ara - esdevenen artístics com la mort, la nit o el somni.

 

Les fronteres entre teatre i poesia, així, no són gens rígides. Basant-se en Poe, i en els seus “poemes-espasme”, crea el que anomenarà “teatre-espasme”, canviant el tempo teatral, fent un text poc retòric, amb la màxima condensació dels mots, i que intenta que l'espectador no respiri fins al final de l'obra, augmentant la intensitat del ritme i disminuint al màxim la duració dels actes. Segons Palau, aquesta concepció teatral està basada en “les lleis biològiques de l'orgasme”.

 

Palau troba en alguns poetes l'alquimista perfecte. És el cas de Llull i Vilanova (“alquimistes” medievals), de Hölderin i Novalis (místics i de tradició mítica) o en Rimbaud i Artaud (exploradors de l'home nou). Però on l'avantguardisme pren sentit absolut (“veritat desvetllada”), no com a argument estètic sinó com a forma de vida i de revolta artística, és en Picasso, que es descobert per Palau com l'alquimista universal.

 

De Picasso com a tema a Picasso com a recurs

 

Més enllà de Palau com a expert, caldria apropar-se a la seva obra com una lectura poètica que fa del pintor malagueny, repassant les seves etapes més importants i posant especial interès en la tesi que afirma que “Picasso reflecteix l'home del segle XX, amb tots els seus dubtes... no és un home monolític, com als altres segles. L'obra de Picasso reflecteix aquesta varietat interior de l'home modern, un home que pot ser, a la vegada, un infant i un vell, un boig i un sensat”.

 

Entès l'art, doncs, com un procés d'exploració, i l'artista com subjecte d'aquesta recerca, el que es vol és la desintegració del jo hermètic a través del mimetisme. Mimetisme que és, en realitat, la profunda identificació amb l'altre i la descentralització d'aquest jo occidental, tancat, massa racionalista. D'aquesta manera, Picasso passa de ser l'artista admirat al model i el símbol i, finalment, a l'alter-ego de la veu poètica del mateix Palau i Fabre, havent-se mimetitzat del tot amb la mirada de l'artista plural, aparentment contradictori, que sap construir a partir d'esborrar límits, barreres i gèneres. El motor creatiu de Palau i Fabre acaba sent, en definitiva, la re-(creació) de la mirada del mateix Picasso.

 

Albert Lladó