Rabindranath Tagore, més enllà de la poesia mística

L’imatge del poeta indi Rabindranath Tagore a Espanya evoca pòsters de postes de sol kitsch o carpetes d’estudiants amb el famós aforisme “Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”. Però aquest proverbi no li fa justícia a l’extensa obra d’aquest pensador, educador, dramaturg, conta-contes, novel·lista, poeta, compositor i pintor bengalí.

L’aspecte de savi oriental de llargs cabells i barba blanca i vestit amb una túnica, més el fulgurant èxit del seu poemari religiós Gijantali, que el va portar a guanyar el premi Nobel de Literatura l’any 1913, el primer rebut per un no europeu en totes les categories, no va acabar d’ajudar a llarg termini a Tagore.  Europa s’ha construït una imatge del místic Orient amb la que es troba còmoda, i no reflecteix la totalitat de la seva creativitat.

“És com reunir a Cervantes, Ortega i Gasset i Juan Ramón Jiménez en una sola persona”, reflexiona l’Agus Morales, periodista que està escrivint una tesi sobre l’artista indi. Per no mencionar a Picasso. La seva pintura, barreja d’estils figuratius i abstractes, revaloritza a tota velocitat. El mes passat, una de les seves obres, “Sense títol (retrat d’una dona)”, va arribar un nou rècord de 376.000 euros a la casa de subhastes de Londres Sotheby’s, multiplicant per deu el seu preu de sortida. En total es van vendre a un grup de dotze per gairebé dos milions d’euros, el doble del preu inicial.

Mentrestant, l’Índia celebra des del passat maig el 150 aniversari del naixement (7 de maig del 1861) d’aquest creador, amb un tren que recorre el país durant un any explicant la seva obra, després d’haver reunit 70 quadres a una exposició a la capital.

Tagore es va aventurar a pintar fins a complir els 60 anys. Amb una ànima amateur i “entremaliada”, com ell mateix feia referència, va decidir donar-li autonomia als gargots que dibuixava als marges d’algunes poesies. Però a la seva pintura no hi ha rastre de l’idealisme que impregna els seus escrits. De traços expressionistes, els seus retrats i paisatges amb animals humanitzats i persones animalitzades són, en moltes ocasions, grotescos i pessimistes.

El creador nascut a Calcuta abandona el costumisme. “En un període de nacionalisme triomfal a l’índia va proposar una creació més enllà de les fronteres”, explica al diari Público l’Udaya Narayana, professor de la Universitat Visva-Bharatu, fundada al 1921 pel propi Tagore, “les seves pintures exploren territoris pels que mai es va aventurar amb la seva activitat literària”.

De manera que queden descartats els seus temors expressats en una missiva del 1930 a l’artista britànic William Rothenstein: “A Alemanya, les meves pintures han estat calorosament rebudes. [...] Hi ha una estranya analogia amb el primer moment que va seguir a la publicació del Gitanjali –és una sobtada corrent apareguda a un turó després d’una tempesta que desapareix amb el mateix èmfasi inesperat”. Aquesta analogia poètica va ser acollida amb un vertader fervor pels poetes britànics Yeats i Ezra Pound. Aquell entusiasme es va esvair amb el pas dels anys i el mateix Tagore mai es va mostrar satisfet amb les seves pròpies traduccions a l’anglès del que en origen eren cançons bengalís.

La Generació del 27, i també poetes llatinoamericans, van rebre un impacte amb les primeres edicions de La lluna nova i El jardiner, traduïts, entre d’altres coses, per Zenobia Camprubí juntament amb el seu futur marit Juan Ramón Jiménez.

“Durant la República, els seus llibres, seleccionats per Machado, anaven a les biblioteques ambulants i van ser portats a nombrosos indrets per les Missions Pedagògiques”, assenyala José Paz, professor de la universitat d’Ourense i propietari de la major biblioteca tagoriana, amb gairebé 30.000 volums.

La majoria de la seva obra literària, escrita en bengalí, encara ressona en les milers de cançons i himnes que va composar tant a l’Índia com a Bangladesh, i tot un corpus d’assajos, discursos i cartes redactades en anglès van forjar un pensament polític, social i moral basada en la llibertat i la raó.

L’imatge exterior de Rabindranath es va transformar de poeta a polemista. A Gran Bretanya, les seves advertències contra el nacionalisme en plena Primera Guerra Mundial van refredar la passió despertada per la seva poesia, el que més tard es repetiria als Estats Units, Xina i Japó, durant els seus viatges realitzats per recaptar diners pel seu projecte educatiu a Santiniketan (estatge de la pau).

Tot i l’amistat que va unir a Gandhi i l’admiració que li professava, va ser Tagore qui va popularitzar el tractament de “Mahatma” –ànima gran- pel pare de la independència índia. Els enfrontaven moltes idees: Tagore mai va estar d’acord amb l’amor pels símbols, el tradicionalisme i el rebuig a Occident de Gandhi.

“Tagore creia que el geni de la civilització índia es trobava en la seva habilitat d’harmonitzar l’absurditat i que la seva història havia arribat a una síntesi de diversos elements. Així que la seva idea de construcció de la nació s’entén en termes d’inclusió”, subratlla Narayana.

El famós historiador indi Ramachandra Guha ubica a Tagore juntament amb Gandhi, Jawaharlal Nehru i l’autor de la Constitució índia, B. R. Ambedkar, com els “quatre fundadors de l’índia moderna” a la introducció del llibre d’assajos del bengalí Nationalism.

Guha destaca la influència del pensament de Tagore en la creació d’un nacionalisme no excloent, en el “parnassianisme de Nehru i la seva determinació de pertànyer no alineat a la Guerra Freda, al mateix temps que el seu respecte per la diversitat de cultures i tradicions a l’Índia”.

Tagore descriu l’educació rebuda amb la seva família bengalí com la “confluència de tres cultures: l’hindú, la mahometana i la britànica”. Rabindranath va créixer amb el coneixement tant dels antics textos hindús com de les tradicions islàmiques i la literatura persa.

La majoria dels membres de la seva extensa i adinerada família van formar part del seu moviment cultural renaixentista de Bengala, mentre que també eren seguidors del Brahmo Samaj, una secta reformista i liberal de l’hinduisme. D’aquesta manera, les planícies de Bengala, el seu esperit somniador i idealista, una educació plural i la seva actitud davant del contacte de l’Índia amb l’Imperi Britànic i la civilització islàmica van fer de Tagore una figura amb moltes més cares i creus que la de l’espiritualista oriental.

 

Elena Viu