IMMIGRANTS ECONÒMICS A LA XINA

Hi ha diverses tipologies ‘internacionals’ d’estrangers que viuen a la Xina. Sento generalitzar, ja que diuen que és una cosa que s’ha d’evitar fer, però és una necessitat del meu cervell alhora de sintetitzar, i analitzar, els meus pensaments (és que sempre hi ha gent que es sent ofesa per les generalitzacions...).

Bé, com deia, hi ha diversos tipus d’estrangers a la Xina. Per exemple, el de les ‘dones de’. No us sentiu ofeses, però és que realment les parelles de treballadors que es poden permetre el luxe de fer el que els hi doni la gana, sense necessitat de treballar, són dones. Alguns homes he vist ja, però són una minoria. I ser ‘dona de’ no implica que estiguis tot el

dia de manicura i anant a comprar roba necessàriament, el que tampoc em semblaria malament per altra banda. Almenys per una temporada... (uf, com cansa això de donar explicacions per no ferir la susceptibilitat de la gent).

Després, estarien el ‘homes de negocis triomfadors’. Els que vénen amb grans empreses o tenen negocis particulars que els han convertit en milionaris, i tenen una vida de tals. Vida a tot luxe, i encara en tenen prou per comprar cases als seus països d’origen. La majoria homes, de mitjana edat, amb algunes excepcions (no sempre ‘honroses’, per cert. El que vull dir és que no totes les dones que poden aconseguir que la seva feina estigui tan bé remunerada com la d’un home han pogut fer-ho sense vendre la seva vida privada, i parlo principalment del seu temps, a la seva empresa o negoci particular. Aquest no em sembla un bon exemple a seguir per raons òbvies).

Després estan els ‘homes de negocis’ de categoria segona, tercera ,quarta, etc que són molts, perque com que la Xina encara té uns preus relativament baixos, et pots permetre un alt grau de consumisme, sense que se’t mengi la teva mensualitat. És una important raó per quedar-te en aquest país, però ni molt menys suficient. Al menys per mi.

Estudiants. De totes les races i colors, essent aquí la immensa majoria coreans. Però com que estan concentrats a certes universitats, barris i carrers, normalment no te’ls creues a la teva vida, quan has deixat ja d’estar en aquesta categoria. En són cada cop més, i parlen cada cop millor el xinès. Abans tots tenien pocs diners a la butxaca (excepte els que tenien família amb diners). Tant els que es pagaven els estudis per sí mateixos (les matrícules en aquest país són ridículament cares en comparació amb la qualitat de l’ensenyament), com els becaris, vivien una vida senzilla amb nits a base de cervesa (baratíssim) i pinxets de carn

de be dels restaurants del Xinjiang. Restaurants occidentals, ni olorar-los. Massa cars. Algunes beques d’estudis i de treball, però, han pujat, i normalment són d’uns 1.000 euros. Algunes de pràctiques, però, pugen als 2.000 i fins als 3.000 euros ... (estudiants d’humanitats, no us

emocioneu, això està reservat normalment als que tenen un interès comercial en aquest país).

Els mileuristes. Sí. Aquesta nova categoria s’està expandint. I em preocupa. Quan em pregunten perquè no torno a casa, havent passat vuit anys a la Xina, dominant l’idioma, amb experiència en mitjans de comunicació i informació institucional, sóc jo la que em pregunto si no

han sentit parlar dels mileuristes. No vull dir ni molt menys que només em puguin sortir ofertes misèrrimes amb el meu currículum, però és una realitat que, malauradament, he de tenir present i que afecta ja a molts dels meus col.legues ‘repatriats’.

A la Xina el fenomen de la gent amb estudis universitaris, idiomes, experiència professional, a la que només se li ofereixen sous del voltant dels 1.000 euros, sovint sense donar altres prestacions com una mínima assegurança mèdica, pràcticament no existia. Des de fa uns anys enrera, el nombre de joves que vénen a la Xina a buscar una oportunitat que a casa no

troben, o a buscar experiències noves sobre un país cada cop més de moda, s’ha multiplicat prodigiosament. I llavors penso en les contradiccions dels que arrisquen la vida per trobar un treball al nostre país, amb la il.lusió de poder sortir endavant en aquesta vida, i els joves desesperançats que quan més ‘medalles’ de la vida aconsegueixen (llicenciatures, màsters, anglès, xinès, ...) més frustrats estan per l’abaratiment del seu preu en el mercat laboral. Inclós el de la Xina.

 

Anna Martínez i Riba