VIATJAR

 

 

Mentre escric aquestes línies, penso què em posaré a la maleta, què llegiré al tren i  quines rutes mentals construiré a l'avió. Viatjar és, sobretot, un exercici d'imaginació.

 

Imaginar-se la nova ciutat, els carrers mai vistos, el paisatge que has dibuixat prèviament al teu cap i que, la majoria de vegades, no correspon amb el que et trobes. Segurament, molts dels lectors del 3 Viles tornen just ara de les seves vacances d'estiu, o estan a punt de marxar, també. Saben del que parlo. És una experiència necessària, que dóna oxigen, és la recompensa per la qual ets capaç d'esforçar-te una mica més durant les rutines del dia a dia... perquè saps que arribarà el moment d'anar a conèixer llocs on mai has passejat abans.

 

La màgia d'allò nou. És cert que la majoria ens comportem com a turistes, que no sortim de les rutes preestablertes,  i que l'experiència és força artificial. És veritat, sí, que sempre envegem aquells viatgers professionals, que es passen tot l'any d'un cantó a l'altre del món, aprenent llengües i cultures. Tots hem volgut ser així, alguna vegada... tots hem volgut viure com a nòmades, però molts pocs ho acaben fent. Sempre trobem alguna excusa. De què viurem. No podem deixar el nostre pis, ara. L'hipoteca, els fills, la família, el gos... Lligams que ens posem nosaltres, perquè som nosaltres qui tenim por de sortir a veure el món.

 

Hi ha altres formes de viatjar. Aquells que treballen en alguna empresa, o institució, i que els traslladen a destins insospitats. Un any a l'Índia, un any a Brasil, un any a Sud-àfrica. Els observem amb enveja, des de la nostra oficina, des del nostre despatx, sempre idèntic, amb les mateixes cares i olors. Amb els mateixos horaris i amb els mateixos problemes que, en realitat, tots sabem que són inexistents.

 

Fer-se la maleta és com quan eres petit i marxaves de colònies. És el ritual del canvi, del soldat que marxa a la guerra, de l'aventurer que  va a la recerca d'una nova troballa. És l'esperança del canvi, de sentir-te una mica més viu i més animal, d'emigrar per conèixer que la realitat és molt més gran que nosaltres i el nostre màlic. Després veurem tot de soldats, d'aventurers, que fan cua a l'aeroport, o a l'oficina de turisme del país que hem escollit, igual que nosaltres... Amb una gorra, blancs de pell, i amb la mateixa sensació d'estar interpretant un paper d'una pel·lícula de baix pressupost.

 

    

Els humans som conservadors per natura. Creiem que hem aconseguit una certa estabilitat quan tenim una casa - encara que sigui del banc - un treball on més o menys ens defensem, i un cotxe per circular pels nostres costums i hàbits. Quan sortim fora, tot es mou, estem en un vaixell on els ciments no són plans, i on ja no portem l'etiqueta posada de senyor o senyora tal. Tornem a estar al terreny de joc des de cero. I aquesta sensació ens agrada perquè estem segurs que el partit acaba en deu o quinze dies, i que tornarem al propi estadi.

 

No ens enganyem. Ens agrada viatjar perquè és molt reconfortant veure com viu altra gent, per mirar i no veure sempre el mateix, per descansar del cap o del treballador, però - per damunt de tot - ens apassiona viatjar perquè sabem que tornarem. No hi ha cap sensació similar a la que sent algú que porta setmanes fora de casa i arriba al pis. Obre la porta. Encén el gas i es fica a la dutxa... Hogar, dulce hogar.

 

Trobar el teu sabó, la teva escuma d'afaitar, la teva maquineta, el teu raspall de dents, tota la roba neta, les tovalloles,  els llençols, el sofà... quin paradís, el sofà... I ningú crida, i pots menjar el que vulguis, i no tens que fer cua per anar al lavabo, ni visitar cap museu que no entens ni vols entendre, ni parlar en un idioma del que no saps absolutament res... I vendre't, conscientment, a la comoditat de la llar.

 

Després, caldrà anar a la feina, i això és un altre tema, és clar. Una petita tragèdia anual... tornar a l'ordre i a la imposició del rellotge. Tornar a veure el company inútil, a l'encarregat dèspota, al client exigent, ... tornar a respirar un, dos, tres cops... i aguantar, pensant que l'any que ve faràs un viatge molt més llarg, i que potser no tornes. Això, que segur que no tornes. I que vius cada mes en un país diferent, cada vegada més exòtic, i que si Indiana Jones ho podia fer, tu també.

 

I arribes a casa i, de reüll, mires la maleta, encara sense desfer. Poses la televisió i, cansat pel ritme dels primers dies de feina, et quedes adormit. I demà, el despertador t'avisarà quin és el teu veritable destí. Respirar... un, dos, tres cops...

 

Albert Lladó