“Moros a la costa!”

En temps passats, la costa maresmenca vista des de mar, traduïa les llargues platges i l’excés d’habitatges en un dibuix paisatgístic ben diferent. De fet, era coneguda com la costa torrejada per la quantitat de talaies que s’alçaven al llarg dels segles XVI i XVII. Les històries de pirates i corsaris no eren fruit de la fantasia dels més petits, sinó una realitat que retrataria la fisonomia dels nostres pobles.

Durant segles, les torres s’alçaven a turons i penya-segats, i quan els vigilants que les custodiaven cridaven un “Moros a la costa!”, alguns es resguardaven i d’altres defensaven la terra que avui trepitgem. Però aquelles torres de guaita que ahir divisaven pirates, ara s’han convertit en un reclam turístic dels nostres pobles; almenys, les que es conserven.

Per aquest motiu, el Consorci de Turisme Costa del Maresme ha editat una guia de les torres de guaita i castells de la nostra comarca. Entre elles, hi apareixen dues que encara es conserven a Sant Vicenç: la Torre de Can Saurí i la de Can Valls.

Al 3 viles sabem que de vegades no cal anar gaire lluny per conèixer història, quan tenim una rica herència al nostre entorn. Per això aquest mes, hem recuperat aquestes peces del passat, per retornar-les-hi el seu pes al present.

En aquest cas, ens trobem una torre de defensa de base quadricular que encara conserva les restes d’un matacà.

La talaia es troba adherida a una masia que li dóna el nom que avui coneixem, ja que antigament va estar habitada per la família Saurí, i més tard, pel matrimoni Brunet, i pels Rabassa.

Encara que avui continuï estant una propietat privada, és una peça més dels ciments santvicentins.

Tots coneixem el parc que l’envolta com el dels “Hermanos”, fins i tot, hi ha qui recorda que concretament, es tracta dels Germans Gabrielistes. Però no tots saben que aquesta torre, en el seu moment, estava integrada per la masia de Can Valls.

Aquesta torre circular encara manté les característiques de les talaies: el talús, la porta, la finestra, els matacans, els merlets i la corsera. Però el seu ús defensiu es va anar desfent. A principis del segle XX, quan ja res feia pensar en lladres de mar salada, els religiosos dels Germans Gabrielistes van veure en aquest indret un bon lloc on assentar-se. De fet, algunes informacions asseguren que va ser  la primera propietat dels Germans de Sant Gabriel a tot el país, i la van agafar vora la mar per motius molt diferents, tot i que buscaven un punt en comú: la tranquil·litat.

Quan va arribar la Guerra Civil espanyola, poc els va servir la torre als Germans que l’habitaven; els milicians republicans els van empresonar per convertir la masia en un refugi per la seva gent fins l’any 1939. Alguns Germans van tornar a ocupar-la.

Anys després, la masia ha desaparegut del paisatge de Sant Vicenç, i la Torre de Can Valls va quedar oblidada fins els  noranta. La construcció es va restaurar, i el seu entorn és un parc on els nens podrien jugar a lluitar contra pirates imaginaris. És el Parc dels Germans Gabrielistes, el dels “Hermanos”, i un bocí d’història gràcies a la Torre de Can Valls, antiga talaia anti-corsaris.

 

Elena Viu