La calor de l'estiu et bloqueja els músculs, t’empresona al sofà o a la cadira de la terrassa, com si fos l'efecte d'una gegantina borratxera. La suor baixa en cascada pel coll, i la teva energia només l’utilitzes per queixar-te de la temperatura. Penses que has d'anar allà, o fer allò, que se't fa tard, o que no pots deixar passar un altre dia per solucionar la paperassa burocràtica.Però no hi ha res a fer. Un té gelat, una cervesa ben freda, i a seguir esperant que a la nit baixin els graus.

 

Sort d'Internet. Amb el portàtil a les cames, com si estiguessis bressolant al fill que no pot dormir, vas navegant, naufragant, per pàgines sense sentit. Llegeixes en diagonal, veus algun vídeo de Youtube, i segueixes perdent el temps.

 

Sempre m'havia preguntat si hi havia algú que es digués exactament com jo. El nom i els dos cognoms idèntics. Vaig entrar a Facebook i vaig buscar. Dotze persones compartien la meva identitat. Un per un els vaig anar afegint com a amics i esperava, ansiós, que m’acceptessin. Així vaig passar tres o quatre nits d'agost, sense més preocupacions que imaginar com seria el meva doble, el meu antecessor o successor, aquell pel que em podien haver confós a la xarxa. Dibuixava mentalment la seva casa, la seva dona, les seves amants, els fills, què havien estudiat, com havien desenvolupat la seva carrera professional ...

 

A poc a poc, anaven contestant tots. La majoria m’acceptaven sense problemes. D'altres, m’enviaven un missatge privat, preguntant si ens coneixíem realment, i mostrant-se sorpresos per l'absoluta coincidència. Quan ja vaig tenir a vuit a la meva llista de contactes, els vaig escriure un correu electrònic explicant que estava pensant en organitzar un sopar amb tots els que ens diguéssim igual. La majoria compartíem ciutat o vivien al voltant, no massa lluny.

 

L’1 de setembre de 2010 vam quedar sis homes i jo, al jardí de casa. Jo estava ansiós per veure'ls les cares, per saber de les seves vides, per comprovar si algun podia ser familiar, encara que fos de manera remota ... Vaig anar a comprar carn, vaig preparar la barbacoa, i vaig posar les cerveses i el vi a la nevera. En tot l'estiu no havia estat tan actiu.Vaig treure l'ordinador i uns altaveus al jardí, i ho vaig deixar tot preparat per quan arribessin.

 

El primer va arribar deu minuts abans del previst. Un tipus jove, amb texans i camisa de quadres, que desprenia olor d’alcohol i desenganys. El segon, va aparèixer puntualment. Pantalons xinesos, camisa planxada, pentinat clàssic i anell de casat. El tercer, passats els 50 anys, amb el cabell tenyit i una obesitat forjada pel menjar ràpid. El quart i el cinquè es van trobar fora, i van entrar junts. Eren dos nois de poc més de 20 anys que semblaven estar planejant què fer si la nit es posava avorrida. El sisè va arribar passada mitja hora del previst. Era alt, fort, però semblava penedit d'haver acceptat la invitació.

 

Vaig posar jazz de fons. El pa a torrar i algunes taules a la terrassa, on podíem menjar de peu.Tots van començar a parlar dels seus treballs. Era evident que exageraven. Un arquitecte feia veure que era el responsable de projectes de la seva empresa, però es notava que mentia quan baixava, inexplicablement, la mirada. Un professor assegurava que encara li motivava la seva feina. Que li agradava ensenyar als adolescents. L'altre deia que es dedicava als negocis, sense especificar a quins, i el més reservat ens va explicar que tenia un bar, i que no li anava malament.

 

El pes de les cerveses, i la calor de la nit, van anar apagant els moviments d'aquelles sis persones estranyes, que no es coneixien i que ja havien obert, de manera sincera o no, les seves vides a la resta per la simple casualitat que els seus noms eren idèntics. Ens vam asseure a les cadires de la terrassa i algun va començar a adormir-se. Eren miralls que s'anaven apagant, fent-se opacs. La veritat és que, quan estava preparant les hamburgueses, vaig dubtar molt de l'efecte d'aquell sedant que vaig comprar. Tenia milions de dubtes. I si en algun no feia efecte? I si notaven el sabor? I si no tenien fam i es negaven a menjar?

 

Quan vaig tenir a aquestes sis cares d'un mateix dau adormits del tot, els vaig lligar les mans i els vaig passar els braços per darrere de cada cadira. Vaig netejar la terrassa i els vaig col·locar mirant-se cara a cara en parelles. El sol del matí els aniria despertant a poc a poc. No teníem pressa. Ni tan sols els vaig tapar la boca perquè no hi havia veïns i cridar era un acte inútil.

 

No sabia molt bé com gestionar les múltiples possibilitats que m'oferia tenir a sis tipus espantats, d'edats i intel·ligències diverses, tancats en una casa d'estiu. Però només ells, els que tenien el meu nom i cognoms, podien donar fe de primera mà que un altre tipus de vida, diferent de la que jo havia construït, també portava al fracàs.

 

Albert Lladó