Si els mesos de l’any fossin dies de la setmana, setembre seria un dilluns. Torna l’escola –aquest any una setmana abans-, torna la feina, tornen les responsabilitats, les preocupacions i la nostra faceta més professional i, alhora, familiar. El cap de família recupera el seu rol de la mateixa manera que ho fa el de l’oficina. Ningú s’escapa del setembre, i tots l’encetem amb certa enyorança. En el fons tenim ganes d’explicar-nos les aventures estiuenques, les estones de no fer res, de torrar-se a la platja i passejar-nos com si res fos important. Farem competició, recordarem cada moment amb més estima de la que hem sentit, i el mitificarem, perquè ja queda lluny.

Durant aquests mesos hem aconseguit desconnectar de tal manera que ja no sabem on som, i el punt de retrobada és sempre el setembre. I tornarà la rutina, i els partits de futbol, i les tardes de diumenge de pel·lícula i manta quan poc a poc, el fred s’introdueixi a les nostres vides.

No ens enganyem, per molta depressió postvacacional que ens receptin, ens agrada el setembre. Recuperem l’energia diària, les cites, i al mateix temps, la tranquil·litat de saber que tot segueix el mateix camí que l’any passat –no oblidem que l’home és animal de costums. Ens agrada setembre perquè sense el contrast d’aquest mes amb els estiuencs, no seria el mateix. Perquè detestaríem les vacances si fossin permanents.  

Si els mesos de l’any fossin dies de la setmana, setembre seria un dilluns. Però com sempre, sense el dilluns, no estimaríem tant els caps de setmana. I sense setembre, acabaríem per avorrir l’estiu.

 

Ara ens queda l’emoció de pensar que és dilluns, però que aviat arribarà de nou el divendres. I el temps passa ràpid.