St. Andreu de Llavaneres
Farnés: 150 anys d'història
Segurament costa d'imaginar com seria Llavaneres al segle XIX, més camps, menys edificació, i especialment, menys gent. Però d'una cosa n'estem segurs, i és que els habitants que hi haguessin, tenien una botiga on anar a comprar diàriament. Probablement, parlem del primer comerç que va existir a Sant Andreu de Llavaneres, i tot i que no sabem quin nom tenia aleshores, avui sabem que es tracta de La Farnés.
La primera constància que tenim d'aquest petit negoci familiar data l'any 1860, de la mà de Joaquim Casals i Maria Marquès Esteve. Uns anys més tard, per malaltia del propietari, aquesta botiga passa a les mans de la seva família política, la Teresa Marquès Esteve i el seu marit, Francisco Farnés Mora. Les següents generacions al capdavant ja donen continuïtat al cognom que avui dóna nom al comerç: Antoni Farnés i Rosa Ribas, Joan Farnés i Rosa Graupera, Josep Maria Farnés i Anna Casals, fins l'actual propietari, Joan Farnés.
Aquest mes, 150 anys més tard de les primeres factures emeses, hem anat a parlar amb Anita Casals, qui va passar gairebé 6 dècades treballant rere el mostrador, tot i que amb condicions molts diferents a la que ara estem habituats. “En realitat nosaltres celebràvem el centenari, però des de l'Ajuntament ens van informar que encara havia nascut 50 anys abans, al 1860” confessa, “jo no puc explicar com era aleshores la botiga, però des dels meus inicis fins ara, ja ha canviat molt”.
L'Anna va començar a treballar amb els seus sogres, en Joan Farnés i la Rosa Graupera, fa 57 anys, al 1953. Ella s'havia casat amb en Josep Maria Farnés, tot i que ens explica que en aquella època, qui portava la botiga eren les dones de la família. “Ells havien de dedicar-se a altres coses, no podíem viure de la botiga, era una cosa petita, imagina't quants érem a Llavaneres aleshores!”.
Explica'ns com era la Farnés dels anys 50. Era una botiga molt més petita que ara, amb quatre sacs, quatre pots de pasta,... ocupava el cantó dret, el de l'esquerre era el magatzem i on teníem els petricons per omplir les bótes de vi. També recordo que ja tenien una balança més moderna, perquè abans havien tingut la típica amb els dos plats, com la dels pèsols. La nova era una Mobba i ja marcava els 10 grams, els 20 grams i fins el quilo. La meva sogra m'explicava, 10 grams són 10 cèntims, i així fins arribar al 100. La verdura i la fruita es comprava a Mataró, i algun pagès d'aquí ens portava algunes coses. Poc a poc, s'ha anat engrandint: primer una vitrina, després el local del Ferrer... el què no ha canviat és que el “tocino” es feia de manera artesanal, exactament igual que el fem ara, sense additius.
Tampoc teníeu autoservei aleshores, com funcionàveu? Darrere d'un mostrador, amb les paperines i el paper d'estrassa. Si et demanaven mantega eren unes barres i l'ha tallàvem per pes. Els sabons també, primer tot a granel, més tard ja va venir tot tallat. I l'oli! Hi havien uns dipòsits a terra, allà ens abocaven l'oli, i després amb la màquina omplies la mesura que et demanava la clienta.
Suposo que també hi havia un tracte molt més personalitzat. Com era la clientela? Jo només et dic, que quan vaig tenir la primera nena, la Dolors, perquè pogués despatxar tranquil·lament, me l'aguantaven. “Va dona-me-la Anita, que té l'aguanto i em despatxes”, i tu mentre anaves apuntant, comptant i pesant la comanda. Per això encara ser sumar, perquè tampoc teníem màquina! Era més gent del poble, ara Llavaneres ha crescut molt, aleshores era el què hi havia i ens coneixíem tots. A més, jo treballava 15 hores diàries, eh? Que ara això és impensable!
Eren altres temps, tampoc existien les neveres. És clar que no! Antigament no n'hi havien, i l'embotit i les botifarres es guardaven en una gruta que encara hi és. Baixes unes escales i allà la tenim, ben neta, però ara com a record.
I ara fins i tot menjar precuinat! Però antigament, ja havíeu funcionat una mica com a fonda, no és així? Durant un temps sí, jo i la meva sogra fèiem un plat cada dia, i els treballadors que començaven a venir cap a Llavaneres, dinaven aquí. Era com una fonda, no un restaurant, eh? I ara, des de fa uns 7 anys, fem menjar precuinat. El fa la meva filla Lourdes i jo l'ajudo, i el venem a la botiga.
També veneu pèsols d'aquí, els autèntics, que s'encarreguen i volen, oi? Els comprem a Can Marcó. Abans li compràvem a la Marina però ara ja no s'hi dedica. Són pèsols garrofals, els purs de Llavaneres. Jo fa molt de temps, vaig fer cassoles de pèsols ofegats per regalar a un metge de Barcelona. L'endemà em van trucar per dir-me que no tenen res a veure amb la resta! Són més dolços, són diferents.
En general, tota la verdura és de pagesos de la zona de Llavaneres, excepte la fruita que l'agafem a Can Fradera, a Mataró.
Com heu celebrat els 150 anys? Va coincidir amb el dia dels pèsols, i vam fer un gran dinar familiar. En Joan va regalar pilotes i bosses i l'alcalde ens va fer entrega d'una placa commemorativa. De fet, ens vam equivocar tots, perquè ens pensàvem que era el centenari, i després han trobat documents del 1860. Imagina't qui la sap la història des del principi!
Creu que va ser dels primers comerços de Llavaneres? I tant! Jo diria que fins i tot el primer.
S'esperava que una botiga d'aquesta mena evolucionés tant i anés passant generació rere generació? Ni molt menys! Ha anat continuant fins ara que hi ha el meu fill, en Joan! I el futur, qui el sap! Però espero que segueixi així.
Elena Viu
St. Andreu de Llavaneres
1 juny 2010
