St. Vicenç de Montalt
“La música música és de tothom”
Nascut a Badalona, aquest músic i veí santvicentí va fugir a París un temps, però va tornar a les nostres terres en busca del mar. “Va ser una etapa d'intercanvi cultural molt important per mi, que em va aportar moltíssim”, explica, “però necessitava el mar a prop”. Així que després de passar pel Masnou, l'Ernest Martínez va arribar a Sant Vicenç, que es va convertir en el lloc perfecte: “era un raconet que ja tenia controlat, perquè està a poca distància de Barcelona, i em permet desconnectar de la ciutat quan arribo aquí”.
Percussionista de diversos grups com la Fundació Tony Manero o Disco Inferno, l'Ernest viu per la música. “Sóc professor de percussions ètniques al l'Escola de Musica Moderna del Conservatori de Badalona, i segueixo estudiant; aquest és un món que no t'acabes”. El seu treball més recent passa per Logronyo, on acaba d'arribar d'un cicle de 'Músicas Infrecuentes' en el que ha presentat el seu projecte 'Sons del fang': “Vaig apostar per aquest treball i ha estat increïble, molt realitzador”.
Quan decideixes que el teu món és la percussió? Quan era petit ja anava tocant les olles per casa, aquest podria ser l'inici. Però suposo que el moment en el què vaig decidir que això em cridava l'atenció de veritat, va ser en veure la pel·lícula “Bangladesh”. Em va impactar molt la força de la percussió índia.
I comences a estudiar música. He tingut mestres molt bons. El primer va ser el cubà Pedrito Díaz, i també en vaig tenir d'altres com els pianistes Mayito Fernández o Alfredo Rodríguez. He admirat i treballat amb músics com Manel Delgado, Jordi Sabatés o Luís Paniagua. També m'he interessat per la taula hindú, els instruments africans, brasilers... he anat integrant diferents cultures fins a tenir la possibilitat d'estar obert a tot tipus de música. La percussió és un gènere musical que no s'acaba mai, sempre que et surt un nou instrument, li has dedicar temps fins que el fas teu.
La percussió és com un gènere desconegut que abasta molt més del què la majoria creiem. Quin diries que és el seu paper a la música? La música es forma per la combinació de melodia, harmonia i ritme. La percussió seria l'acompanyament. Encara que en algun moment donat donis la teva opinió, que és com els músics fem referència tocar sols, la percussió és un suport. Té molt de servei, i ens toca aquesta part, que és molt visceral: va molt lligat a la terra; estem a la base.
Per això sempre va molt lligat a l'espectacle. No és que la música quedi lligada a l'espectacle, sinó que les arts escèniques van sempre agafades de la mà. Aquest és, per mi, el futur de la música en viu. Jo he treballat amb Els comediants, per exemple. El concepte de música per si mateixa és vàlid i sempre ho serà, però també és necessari avançar, i aquesta és la sortida: la combinació entre diverses disciplines. Per això defenso sempre la música en viu.
I què suposa per tu la música en viu? És el màxim compromís. Cal defensar-ho. Jo faig música en viu i per això tinc la sort de poder dir que faig la música que vull, la què m'agrada.
Diries que és això pel què opten avui dia les discogràfiques? Personalment, crec que les discogràfiques s'estan suïcidant, perquè no reaccionen davant del mercat. Van a remolc dels artistes més rendibles i no aposten per noves direccions.
Aquest missatge és el que intentes transmetre al teus alumnes? Potser hi ha una mica la sensació de dependència de les discogràfiques, el “vull signar un contracte i treure un disc”. Però jo els diria que això no ho és tot. D'alguna manera, la gent té idealitzada la música, es confon.
Com per exemple? Cal tenir clar de quina música s'està parlant, perquè n'hi ha de molts tipus. hi ha molts més espais, hi ha músics que es dediquen als documentals o als spots publicitaris. Pensa que avui dia, amb un 'clic' passes d'una pista a una altra, et descarregues el què t'interessa i prou.
I quin problema presenta aquest comportament? D'una banda, genera una democràcia. Però alhora, resta importància a l'autèntic valor de la música, que no és ni el de la fama, ni el dels diners. Això és totalment extern.
Però hi ha gent que es fa artista per triomfar. Sí, i és totalment legítim, però aquests acaben sent negociants, no artistes. Per mi, hi ha dos tipus de músics, el funcionari, i l'artista. Per això has de saber el què vols, abans de fer res. Cal apostar pel què un vol.
Però no sempre surt el què a un li agradaria... La música és de tothom. El què passa és que hi ha gent que se l'apropia, que la fa seva. Però és un do, un bé al que tothom es pot acostar.
I totes aquestes confusions i comportaments poc apropiats, a què es deuen? Jo diria que Espanya és un país que encara té poca cultura musical. Per exemple, tu obres un local i poses un concert de música en viu, i la gent no vol pagar 6€ per l'entrada; però en canvi, després paga 10€ en una cervesa. La gent no està acostumada a pagar per la cultura, i això és una realitat. Espanya és el país on es fan més descàrregues il·legals de tot Europa. Allà ho entenen, però aquí no.
Però no són les institucions públiques les que han de defensar la cultura? Hi ha molts desequilibris institucionals. La política també juga en aquest partit, i genera un efecte dominó que ve donat per determinades condicions del poder. Avui dia, el músic queda lluny del trobador; hi ha el personatge, però la funció ha desaparegut. L'obligació de les institucions es vetllar per la cultura amb un compromís autèntic.
Potser seguint la teva línia, amb la Fundació Tony Manero (FTM) heu presentat el disc “Pandilleros”. Ho heu definit com la banda sonora d'una pel·lícula que no existeix. Una aposta innovadora però arriscada, no? Sí, però és gustós. Ja que me la jugo, ho gaudeixo, no? La FTM és un col·lectiu, i tenim una relació bastant estreta tots els integrants. Aquest disc va lligat al teatre, és un punt de partida que busca alliberar al músic de la cançó. Cada vegada costa més escriure una cançó, no? Expressem musicalment una història, seguint un fil dramàtic. És molt senzill, però deixem sortir la nostra creativitat amb música descriptiva, i ja és això. Per mi, la música és una passió. I a la vida, si no tens una passió, què tens.
Elena Viu
St. Vicenç de Montalt
1 desembre 2009
