En Pau ha entrat a treballar a una empresa nova, just al centre de Barcelona. És el seu primer dia, i està realment impressionat. Tots els primers dies són difícils, estranys, i un se sent una mica perdut en un món que no coneix. Però és que, a més, la seu on ha de treballar – que és la central – està situada en un gratacels gegant, amb centenars de passadissos que no se sap a on porten, però per on tot de gent camina com si sempre arribés tard.

En Miquel fa molts anys que treballa en aquesta sucursal de la multinacional sueca més important dins del sector de servidors informàtics. Sempre porta corbata, camisa ben planxada, vestit fosc i pentinat al detall. Té un petit despatx, i avui ha arribat una mica abans perquè havia de preparar els papers per un nou empleat que comença aquest dilluns per ajudar-lo amb part de la feina acumulada.

La formació ha ser ràpida perquè no hi ha temps que perdre. La setmana que ve tenen reunió amb uns xinesos que volen implantar el sistema a tota la xarxa de supermercats que tenen a Pequín. Els hi han de convèncer de les funcionalitats, de la navegabilitat i de tots els avantatges de l’eina amb la que desenes de tècnics especialitzats han fet proves els darrers mesos.

Però és l’hora d’anar a esmorzar. Hi ha una petita sala per a fer-ho en cada planta, però l’empresa fomenta que tots els treballadors baixin al bar de la cantonada perquè, d’aquesta manera, es relacionen entre ells. Són molts, però el local és prou gran.

-       Tu deus ser el nou, no? – li pregunten a en Pau.

-       Sí, justament he començat avui.

-       I com va el primer dia?

-       Bé, no em puc queixar. Estic al departament d’assessorament d’estratègies comercials.

-       Interessant. Encantat, el meu nom és Joan Puig. Sóc el gerent adjunt del senyor Garriga.

El senyor Garriga té un despatx molt gran, a la vuitena planta. A la porta hi ha un cartellet que hi diu “branding manager”. Té, pel que ha pogut saber en Pau, a moltíssims treballadors al seu càrrec.

-       Vine Pau, que et presento a Xavier Gual, del departament de Relacions Institucionals.

-       Què tal, com estàs?

-       En Xavier és el responsable de la direcció de les àrees de gestió externa dels continguts multimèdia. – li explica en Joan Puig.

-       Mira, en Garcia...

-       Qui és en Garcia? – pregunta, en Pau.

-     Bé, ja l’aniràs coneixent... és el supervisor de les estructures que intervenen en cada projecte.

-       O sigui, un dels caps...

-       Bé, més o menys. Però té per damunt un cap de desenvolupament.

-       Que és el cap...

-       No ben bé. A aquest li mana el consultor de publicitat i relacions públiques.

-       I què fa aquest? – torna a preguntar en Pau.

-       Home, no et sabria dir que fa de dilluns a divendres, durant la jornada... però és a ell a qui li han de passar els comptes tots els assessors de màrqueting online.

-       Assessors de màrqueting online?

-    Sí, és clar. Com es nota que és el teu primer dia... són qui s’encarreguen de fer d’intermediaris amb els caps de les altres empreses i els nostres adjunts a gerent de cada àrea de recerca.

De cop, s’aturen tot. No se enten els sorolls de la màquina de cafè, ni les converses polifòniques, ni els plats que es colpejen entre ells al rentar-se a la pcia, ni els crits dels cambrers. Sonen tots els mòbils al mateix temps. Tots els treballadors l’agafen, es treuen la cartera i paguen ràpidament. En Pau, sorprès, fa el mateix. Busca a en Miquel que, sense dir-li res, li fa un gest amb el cap fent-li veure que han de pujar a l’oficina, ràpid.

La porta del bar no és prou ampla i, l’intentar passar tots de cop, topen el director, l’adjunt, el gerent, el consultor, l’assessor, el responsable d’àrea i el relacions públiques. O potser són el gerent de consultoria, l’assessor de direcció, el responsable de les relacions públiques i l’adjunt d’àrea. És un embús i tots semblen tenir molta pressa. Alguna cosa urgent els hi espera. I els mòbils segueixen sonant. Tots demanen disculpes, amb la veu compungida.

En Pau ha perdut de vista a en Miquel. Però puja en un altre ascensor. Què déu passar? Per què tothom ha marxat de cop i amb tanta urgència? Ell no pot ser menys i accelera el pas fins els despatx. Però en Miquel no hi és. L’Espera. Un minut. Dos minuts. Tres minuts. Res. Surt i va al despatx que té més a la vora. Tampoc n’hi ha ningú. Ni al de davant. Tot el passadís buit. Agafa l’ascensor i puja al següent pis. Tampoc. Ni a l’altre. Quan arriba al setè, escolta uns crits. Algú li demana a una secretària que baixi, immediatament, al soterrani a fer-li unes fotocòpies que necessita ja. Diu, cridant, fins a tres cops “ja”. En Pau baixa ara per les escales, per a que la noia no vegi que la segueix, i arriba a la planta menys zero. Obre la porta i veu a tothom barallant-se per utilitzar la única fotocopiadora que hi ha al centre de la sala. L’adjunt amb el director,  el gerent amb el consultor, el responsable d’àrea amb l’assessor, i el relacions públiques amb l’interventor.

En Pau fa el mateix.

Albert Lladó