En el ram de l’hostaleria, la Fonda Manau, de Caldes, és tot un clàssic, un referent. Fundada el 1932, en l’actualitat la contemplen, doncs, setanta-vuit anys. Per parlar-ne conversem amb Xavier Manau Munsó, membre de la tercera generació familiar que se’n fa càrrec i cuiner del restaurant. Ara i adés s’afegeixen al diàleg els seus pares, Raimon i Conxita, que hi aporten valuosos records. (Les dues fotos que il·lustren el text corresponen a mitjan anys 70: Ramona Morató als fogons i panoràmica del menjador.)

―Si li sembla, comencem pel començament.

―Qui inaugura i comença a fer anar el negoci familiar és la meva àvia paterna, Ramona Morató Civit (1897-1980), nascuda a Torrelles de Foix (Alt Penedès). Per això, i al costat del nom que la fonda ha tingut sempre, a Caldes, al principi, també en deien Ca la Ramona. Estava casada amb el caldenc Antoni Manau Gibert (1900-1972), de nissaga de pescadors i pescador ell mateix; un Manau avi seu havia format part de la tripulació del primer vaixell cuirassat, el Numància, que havia fet la volta al món. L’àvia Ramona havia après l’ofici de cuinera amb la família barcelonina dels Sala, primer a la finca que tenien a Torrelles i després a un restaurant barceloní (que es deia Canaletes) d’aquesta família.

―L’establiment sempre ha ocupat el mateix edifici?

―Doncs no, perquè en els orígens estava situat a l’actual número 32 del Camí Ral, allà on avui hi ha el bar La Granja. Aleshores només se servien menjars. Aviat, però, la meva àvia la trasllada al número 11 del carrer Sant Josep, on avui continua i on també decideix obrir habitacions al pis de dalt per oferir allotjament. Durant molts anys, el menú es basava en el peix pescat per l’avi.

―I amb això arriba la guerra.

―En temps de guerra a la fonda hi vivia un mestre de l’escola de Caldes, Joan Barber Coris, que, tot i els avisos alarmats d’Antoni Manau, tenia les parets de l’habitació plenes d’estampes i d’imatges de sants.

―Als anys 50, la segona generació familiar accedeix al negoci.

―Aproximadament, així és. El meu pare, Raimon Manau Morató, nascut el 1933, treballava a la fonda de ben jove i alhora ajudava el pare en la pesca, fins que la feina d’hostaleria el va absorbir totalment. El 1964 es va casar amb la meva mare, Conxita Munsó Prats, natural de Maçanet de la Selva, que també s’integra a l’activitat de la fonda. També hi va treballar des de ben jove una meva tia, Montserrat Manau, fins que el 1966 es va casar i se’n va anar de Caldes. La dècada dels 60 i bona part dels 70, amb Caldes vessant de turistes, són anys trepidants. A banda de servir els clients allotjats, oferíem una pensió alimentària completa (tres àpats) als forasters que tenien habitacions llogades en diferents cases particulars de la vila.

―Devia ser quan va néixer vostè.

―Sí, sí, exacte. Jo neixo el 1970 i vint anys després ja treballo de ple a la fonda, per bé que en paral·lel faig estudis d’empresarials i assisteixo a cursos de cuina, alguns dels quals impartits pel justament famós Josep Lladonosa i altres organitzats pel gremi. La meva dona, Elisenda Costa Bellorbí, originària de Corró d’Amunt (Les Franqueses del Vallès), també s’ha incorporat al negoci, que el 2007 va fer 75 anys. Dos abans, el 2005, vam refundar l’establiment, suprimint les habitacions, reestructurant tota la planta baixa i orientant l’oferta exclusivament al restaurant.

―Què hi troba, avui, el client?

―En essència, un ventall de plats de cuina tradicional (potser amb més peix que carn) i un assortiment de postres d’elaboració pròpia (com ara gelats, sorbets i pastissos de xocolata). Com és natural, l’estació de l’any determina sovint l’oferta culinària, basada, sempre que es pot, en matèries primeres de la comarca. Encara avui, per exemple, el meu pare va cada setmana a Mataró per comprar verdura i fruita a les pageses.

―No podem acabar sinó desitjant, doncs, llarga vida a la Fonda Manau.

 

Arts i Lletres