EL LLEGAT DE CHARLES DARWIN

 

Amb aquest títol, el 21 de novembre Arts i Lletres va programar, amb el suport de l’Ajuntament, una conferència inscrita en l’any Darwin, que commemora el bicentenari del naixement (1809) d’aquesta personalitat i, alhora, el 150è aniversari de la publicació de L’origen de les espècies (1859). El conferenciant, Antoni Matilla Dueñas, és actualment investigador Miguel Servet en neurociències a l’Institut de Recerca Biomèdica Germans Trias i Pujol, adscrit la Universitat Autònoma de Barcelona. Doctor en Ciències Biològiques, de la seva dilatada i prestigiosa trajectòria destaquen els anys d’investigador científic en universitats dels EUA i de la Gran Bretanya i la trentena d’articles de la seva especialitat publicats en acreditades revistes científiques.

 

―De la biografia de Darwin, quin és l’episodi més rellevant?

 

―Sens dubte, i encara que s’hagi repetit molt, el viatge de cinc anys (1831-1836) amb el vaixell Beagle, que fa la volta al món amb escales sobretot a l’Amèrica del sud, Oceania i Àfrica. Darwin tenia tot just 23 anys, quan s’hi embarca, i com que navegant es marejava de mala manera sempre que podia baixava a terra ferma. De les observacions fetes en el món mineral, vegetal i animal durant aquest viatge en van sortir les dades que va utilitzar després per formular la teoria de l’evolució, basada en la selecció natural i en les tesis de Malthus sobre el creixement exponencial de la població mundial en comparació amb el creixement limitat dels recursos alimentaris.

 

―Ens agradaria que ens condensés els aspectes essencials de la teoria de l’evolució.

 

―D’una banda, Darwin estableix que tots els éssers vius procedeixen d’un ancestre comú i que es formen a través d’un procés evolutiu lent i progressiu. De l’altra, sosté que, en la lluita per la supervivència, tots aquests éssers sofreixen un procés de selecció natural que permet sobreviure només els que millor s’adapten al medi; en altres paraules, no impera la llei dels més forts, sinó la llei dels més aptes. Finalment, dedueix que aquesta selecció natural actua com el veritable motor de l’evolució. En el context del seu temps és una teoria revolucionària, d’una actualitat indiscutible.

 

―Una teoria, a més, que sovint ha sigut i és objecte de deformacions i manipulacions.

 

―Gairebé sempre es tracta de deformacions i manipulacions grolleres i interessades. En sectors ideològics integristes i dogmàtics sempre s’ha volgut ridiculitzar-la a base per exemple de dir que, segons Darwin, l’ésser humà descendeix del mico. De cap manera. Ell el que deia, tal com defensen avui els científics més solvents, és que els éssers humans i els primats compartim un ancestre comú, allò que s’anomena la baula perduda, actualment buscada (de moment sense èxit) en diferents excavacions arqueològiques. I que, a partir d’aquell ancestre, els uns i els altres hem seguit evolucions diferents. Tot això remunta a milions d’anys enrere. I és que les primeres mostres de vida al planeta van aparèixer fa 3.600 milions d’anys. Són xifres estimades que fan rodar el cap.

 

―I que desmenteixen de dalt a baix la cronologia de la Bíblia.

 

―En efecte. Segons el relat bíblic, la creació divina del món data de 6.000 anys, de fet un període de temps totalment insuficient per explicar la diversitat biològica actual. Aquesta discrepància temporal tan acusada es troba en l’origen del debat, avui encara ben viu, entre creacionistes i evolucionistes. Als Estats Units, per exemple, hi ha escoles on està prohibit difondre les tesis evolucionistes. Malauradament, quan en una teoria científica s’hi interfereixen creences religioses intolerants passen coses com aquestes.

 

―Som així, Dr. Matilla. Què hi farem!

 

Arts i Lletres