EL BAR TERRASSA MARCEL·LÍ

 

 

- Aquest Xampeny Subirà, besavi meu, apareix al llibre de Joaquim M. de Nadal sobre Caldes (Un “tros” de Barcelona. Caldetas 1800) com un dels ciutadans pintorescos de la vila, conegut amb el motiu de “El llop” perquè n'havia matat un anant o venint de Pineda, on anava a festejar. Allò que ell va fundar, doncs, va ser un establiment de banys, un dels quatre que aleshores hi havia, juntament amb els Colón, els Santarromana i els Esteva. Consistia en unes casetes per canviar-se de roba i en unes instal·lacions per ensenyar a nedar els intrèpids banyistes que gosaven entrar al mar. Per això els que se'n cuidaven els anomenaven banyers. Aquest va acabar sent l'ofici d'aquest meu besavi i del seu fill, Marcel·lí Xampeny Arumí.

 

- L'emplaçament era el mateix que avui?

 

- De fet, era més entrat cap al passeig i, sobretot, ocupava molta més superfície que ara. Amb el temps, a les instal·lacions per als banyistes s'hi va afegir un espai cobert amb taules i cadires, que es llogaven igual que les casetes. I unes quantes dutxes per a ús exclusiu dels clients. Tot plegat calia muntar-ho i desmuntar-ho al principi i al final de la temporada estival, i cada any, a més, calia sol·licitar, a l'ajuntament i a les autoritats de marina de Mataró, la renovació del permís.  

 

- Ens agradaria conèixer alguna anècdota significativa.

 

- El meu pare, Ferran Xampeny Rius, nascut el 1910 i mort el 1973, era tot un personatge. De totes les casetes que muntava n'hi havia una que no llogava mai i que, per tant, sempre estava buida: era la que havia utilitzat Joan Maragall quan passava estius a Caldes, i això per ell era com dir terra sagrada. Això a banda, jo he estat testimoni directe de les allaus de banyistes que compareixien a Caldes fins ben bé els jocs olímpics de Barcelona, quan es van obrir i regenerar les platges del litoral barceloní i la seva àrea d'influència. Fins aleshores, Caldes tenia la justificada fama de ser la primera platja amb aigua neta al nord de Barcelona, cosa que feia que els trens hi arribessin atapeïts.

 

- Amb el temps, ja se sap, els negocis evolucionen i s'han d'adaptar...

 

- És també el nostre cas. En vida de la meva mare, Pilar Cabanas, de Premià, morta el 1981, les casetes van desaparèixer perquè, amb el canvi de costums, deixen de ser útils. I entre 1985 i 1986 es construeix l'edifici d'obra actual i s'obté de l'ajuntament la concessió que continua en vigor. Tinc l'esperança que una cinquena generació de Xampenys continuï la tradició.

 

- Doncs acabem desitjant que així sigui.

 

 

Arts i Lletres