St. Vicenç de Montalt
EL “BALL PLA” DE SANT VICENÇ DE LLAVANERES (ara de Montalt)
Abans de continuar amb les Festes Majors més recents, resultarà plaent de transcriure un article de l’Esteve Albert, inèdit, que facilità per fer aparèixer en alguna publicació, relacionat amb la Festa Major i amb una dansa pròpia del nostre poble:
La dansa de Sant Vicenç de Llavaneres “El ball pla”
La dansa de Sant Vicenç de Llavaneres, que l’any passat aplaudiren els públics del nord de França, de Bèlgica i d’Anglaterra, aquest estiu ha entusiasmat els suïssos, els alemanys d’ambdues bandes del teló, els txecs i els polonesos.
En Gerard Maurence, que ens ho explica, és el cotlliurenc que capitaneja la trentena d’adolescents que integren l’Esbart del Foment de la Sardana, una de les dotze formacions folklòriques europees més qualificades.
La història d’aquest esbart és una de les més admirables i estimulants que en tota l’àrea de la nostra cultura puguin existir.
La més frapant de les vicissituds que ha passat fou el terrible accident que, en retornar d’una d’aquestes animoses tournées, sofrí quatre o cincs anys endarrera. L’òmnibus amb que viatjaven es precipità per un barranc i moriren quasi tots els seus components.
El dol i el desencís que produí la tragèdia al Rosselló sencer, els recordarem sempre.
El quadre, però, fou refet aviat.
Perpinyà, amb menys de cent mil habitants (dels quals, de catalans, no n’hi ha més que una tercera part, els altres són immigrants), té tres esbarts folklòrics, tothora en peu.
Veu’s aquí tot un exemple.
Aquests esbarts tenen tots un repertori amplíssim.
El Foment de la Sardana, en el seu programa, inclou sempre danses de tots els Països Catalans, i així ho fa constar.
Per fer més atractiu i variat el seu repertori, es basqueja per presentar en les seves línies més idònies danses de caràcter contraposat, des de les més senyorials a les més grotesques.
De les senyorials (entre les quals no manquen la de Castellterçol i la de les Pabordesses de Ripoll), destaca la de Sant Vicenç de Llavaneres. La condició senyorial de Ripoll (amb la nobiliària abadia) i de Castellterçol amb el monument feudal que li dóna el nom, són ben explicables; la de Sant Vicenç, no ho és tant; perquè de castell no va tenir-ne, i el seu terme pertangué a la senyoria de Mata fins al segle XV.
Aquesta dansa de Sant Vicenç té moviments i figures, fragments de melodia que inclinen a suposar-hi una gran antigor (hom diria d’origen anterior a les altres).
Altrament, els dansaires s’hi mouen amb una parsimònia i una elegància que fa pensar en precedents remotíssims de significació pre-cristiana.
Com va produir-se o fincar-se a Sant Vicenç aquesta altíssima expressió de la nostra capacitat de creació i retenció artístico-coreogràfica?
Ens ho hem preguntat moltes vegades.
En Gerard Maurence ens refereix que ell es complau a fer començar la segona part amb la Dansa de Sant Vicenç. en puntualitzar-nos que els txecs que vivien en l’extrema angoixa de l’amenaça russa (hi ballaven tres dies abans de la invasió), i els polonesos, que li demanaven fins llibres catalans, la gents del carrer i altíssims dignataris, perquè ballaren àdhuc davant del mariscal Tito (a Praga), els felicitaven efusivament.
Sant Vicenç té una tradició senyorial, té una tradició congènita, que es manifesta fins en el seu paisatge. El Montalt és la muntanya del Maresme de línies més harmonioses, més elegants (el poeta Espriu n’ha fet el seu Olimp i, si mai li arriben a donar el Premi Nobel, com es diu, del Montalt se’n preocuparà el món literari universal).
La gent de Sant Vicenç és una gent de balcó, de balcó de casa de senyors; perquè tot el poble està situat en una gòtica balconada natural, única en el Mediterrani: una balconada que li permet de veure la mar i el pas dels vaixells en una perspectiva de mitja altura, que el qui la veu des d’un cim o una platja no podrà mai imaginar.
Sant Vicenç té cases com can Missé, can Mora, can Brunet, i d’altres que transpiren nobilitat pels quatre vents.
La placeta mateixa del poble sembla feta per a ballar-hi la dansa de Sant Vicenç, que ve de recórrer Europa.
-A Bèlgica no us va veure ballar, la reina?- hem demanat a l'esforçat cotlliurenc.
-No- ens contestà.
I bé! Per què Sant Vicenç no ha de tenir el seu Esbart Folklòric, també?
Per què no ha de reinstaurar la seva dansa en l’àmbit originari i nutrici?
Per què no ha de tenir la seva colla d’adolescents i per què no els ha de constituir en ambaixadors del seu caràcter senyorial per tot Europa i davant la reina més distingida i admirada del món sencer, la reina que té a Sant Vicenç l’arrel del seu llinatge?
Ah! Sant Vicenç! Sant Vicenç! Si amb el Nativitate i amb la creació del Patronat Pro Cultura, urbanisme i Turisme vares posar les bases per a recobrar l’antiga i senyalera glòria, no t’aturis ni el deixis desfigurar o desanimar pels qui de tant comptar perden el compte!
Al Castell de Cotlliure hem ballat la sardana de germanor amb aquests adolescents que retornen entusiasmats de la seva excursió de tres setmanes per tot Europa, pensant en aquests adolescents de Sant Vicenç, que amb il.lusió també la farien, si l’ocasió els fos donada..
La dansa que els avis crearen, no la sabran reprendre els seus néts?
Ens queixem de l’avorriment i l’embrutiment de la joventut actual.... i bé, si només això els donem en les pantalles, en les revistes i els llocs d’atracció del turisme!
El Ballet Popular català és la millor escola de dignificació i de salut física i moral.
Sant Vicenç no serà Sant Vicenç fins que la dansa típica i prototípica no torni a incloure’s en el seu programa de la Festa Major.
Nosaltres ho veiem així!
Esteve Albert i Corp
(Arxiu d’Antoni Buch i Esteban)
St. Vicenç de Montalt
1 abril 2008
