L’ESTANC: VIDA I MIRACLES

 

A l’estanc de Caldes hi treballa ja la sisena generació de la mateixa família d’ençà que, en una data indeterminada de finals del segle XIX, Bonaventura Vilar i Batlle va regentar la primera botiga a l’actual Camí Ral (en l’edifici que actualment ocupa els números 45-47). Fos quina fos la data precisa, a l’arxiu municipal de Caldes hi consta que Bonaventura Vilar ja pagava la contribució industrial a l’ajuntament l’any econòmic de 1871-1872. És justament aquesta antiguitat la que justifica que, l’11 de maig passat, un programa televisiu, Els matins a TV3, dediqués un reportatge a l’establiment que avui ens ocupa. A base de records personals i de documents conservats, sobretot fotogràfics, qui ens en parla és Irene Xampeny i Saurí, memòria viva de la història de la nostra vila.

 

―Bonaventura Vilar era besavi meu, i en aquella botiga, oberta ja pel seu pare, hi venia sobretot espardenyes i caliquenyos. Els pescadors eren els seus principals clients. El negoci el va continuar una filla seva (i, per tant àvia meva), Concepció (Ció) Vilar i Manau, morta el 1951, que va ser qui el va transformar i traslladar a la casa on es troba avui dia.

 

―Parli’ns-en, si us plau, d’aquesta seva àvia.

 

―Va començar a vendre tabac com a activitat principal, però també ciris, i va obrir una secció de merceria i una altra de perfumeria. Era una dona de molta iniciativa. I com que era una puntaire molt experta, feia també de professora de puntes i tenia sis puntaires a Sant Vicenç que treballaven per a ella. Amb les mostres de les diferents labors d’aquest taller, anava a Barcelona per oferir-les a les cases de les famílies burgeses que estiuejaven a Caldes i que, per tant, ella coneixia.

 

―Es veu que, a més a més, tenia molt caràcter.

 

―I tant! Al final de la guerra, queixosa que els soldats republicans fugitius li entraven a la botiga per prendre-li tabac, va aconseguir que l’ajuntament li assignés un soldat, que era un xicot del poble, per evitar aquests robatoris. Recordo que es deia Josep Catarineu. Sense tabac, aleshores, era molt difícil fer intercanvis amb productes de primera necessitat.

 

―I amb això entra en escena la segona dona, la seva mare.

 

―Ja ho pot ben dir, això de l’escena, perquè la meva mare, Maria Saurí i Vilar, hereva de la botiga, tenia un destacat talent artístic. Va interpretar diferents papers en obres dramàtiques guiada i aconsellada pel seu pare, Joan Saurí i Pigrau, impulsor del teatre d’aficionats a Caldes. La recordo fent papers a La dida, de Serafí Pitarra, o L’Hostal de la Glòria, de Josep M. de Sagarra. Un cop situada al capdavant del negoci, va renovar la botiga i va fer obres a l’edifici; amb la venda de tabac com a activitat principal (aleshores passava de pares a fills) va tancar la secció de merceria i, en contrapartida, va començar a vendre també diaris i revistes.

 

―I amb tot això arribem a vostè.

 

―Jo em vaig fer càrrec de la botiga a partir de 1972, any de la mort de la meva mare, però hi havia treballat de sempre, des de ben petita, i ja fa temps que em vaig jubilar. Ara hi són el meu nebot Josep Maria i el meu nét Rubèn, representants respectius de la cinquena i la sisena generació.

 

―Ben disposats, suposem, a passar el testimoni a les següents.

 

 

Arts i Lletres