JOC DE MÀSCARES

 

Avui dia, la informació és l'aigua que vessa d'un got de vidre, i s'acaba perdent. N'hi ha tanta que no la podem absorbir tota, i pel camí se'n perden elements fonamentals. Com que no tenim prous calaixos per apilonar els nostres coneixements, hem hagut de creat prestatges mentals on emmagatzemar únicament el què creiem important. Se'n fa una selecció supèrflua, i acabem per convertir-nos en deixebles de tot, però mestres en res. D'això en diria l'era del reduccionisme, ja que l'abundància ens porta a ometre els detalls que construeixen la realitat.

 

Aquesta tendència simplificadora també arriba a les persones, convertint-les en una etiqueta inexacte i superficial de la seva magnitud. S'analitza a primera vista i s'arxiva de mala manera, partint de les categories creades, fent ús d'algun tipus d'ordre classificatori. La informació perduda s'omple en el moment desitjat amb una barreja d'imaginació i lògica. De cada persona en fan un personatge, i els mites ballen al voltant de tots nosaltres. Amb el temps, ja no podem distingir mentides i realitat: cadascú ha adoptat una forma de la que no es pot desprendre. En aparença, acabem sent el què creuen que som, i no el què som realment.

 

El joc de màscares que permet que juguem a amagar-nos darrera les nostres etiquetes, porta a fer-me pensar en qui som, quan no s'hi claven ulls aliens al nostre clatell.

 

De vegades m'agradaria poder observar la gent d'amagades, a través d'un foradet. Fer-me invisible i descobrir com són en realitat; darrera el teló, sense màscares. Però sóc conscient que el resultat podria no satisfer la meva curiositat, perquè es perdria la gràcia del tercer acte; i ja sabem com acaba el gat.

 

Elena Viu