ADÉU A RICARDO PÉREZ

 

El passat 28 d’abril Caldes va perdre Ricardo Pérez de la Hoz. La vila s’ha quedat sense un servidor públic que, des de 1991, ha estat regidor de l’ajuntament. Vint anys d’activitat desinteressada, sense esperar, a canvi, res més que un municipi millor, més pròxim a les aspiracions dels ciutadans que hi vivim. Davant d’això, Arts i Lletres es treu el barret. El febrer de 2004 ―ara fa, doncs, poc més de sis anys―, el vam entrevistar en aquesta mateixa revista. Aleshores Ricardo Pérez era regidor de govern local, termalisme i comerç. Les seves manifestacions, plenes d’expectatives en un futur més pròsper, es troben a l’abast de qui les vulgui consultar. Per dedicar-li un record més que justificat, hem volgut reunir dos textos. El primer pertany a la colla de geganters, que Ricardo Pérez presidia, i es va llegir a la parròquia el dia del funeral; el segon l’ha escrit Josep M. Freixas, amic íntim del difunt, a petició nostra. D’altra banda, les fotos ens les ha facilitat Maria Àngels Terradas. A tots plegats, la nostra gratitud. Al final, reproduïm un fragment d’un poema del mateix Ricardo titulat “No tornaran”.

 

Parlar d’en Ricardo, o tenir un record per a ell, de fàcil que arriba a ser pot ser el més difícil del món. En podríem dir el que volguéssim, exagerar-ho tot o ser mesurats en les paraules. Ell segur que en faria una poesia, en faria broma o bé, arronsant el bigoti, es posaria molt seriós. Nosaltres, d’ell, en podríem dir company, germà, pare, amic, exemple. En Ricardo sempre ha estat un bon exemple a seguir. Com tothom, tenia els seus moments, aquells que era millor no fer-ne massa cas. Ell mateix n’era conscient, encara que, amb la seva tossuderia del nord, mai no ho mostrava als altres. Si una cosa el feia emprenyar era, precisament, arribar-se a emprenyar.

 

Quan el veies a les sortides de la Colla de Geganters, era com un bon director d’orquestra, atent als moviments de tots els músics i vigilant que cada nota fos al seu lloc, però deixant fer, que ens havíem de divertir. Avui, la Fàtima, en Busquets i el Nano han volgut pujar fins aquí per retre’t un petit homenatge. Segur que el trobaries exagerat, però sabem que et farà content.

 

Home d’una enorme voluntat, sempre al peu del canó, fos on fos. Sempre volent saber que tot està bé, al seu lloc. Sempre fent la seva petita revolució particular. Fidel als seus principis i fidel als seus amics. Capaç de batallar fins a l’últim alè per una idea i capaç d’escoltar a qui li donés bones raons. De molts són conegudes les seves tertúlies de després de dinar. Podies passar–t’hi hores parlant amb ell, escoltant la passió que té un seguidor de l’Athlètic de Bilbao,

aprenent paraules com història, revolució o llibertat. Descrivint-te, fins i tot, l’olor d’una arengada o, com ell sempre en deia, d’un “guàrdia civil”. Quan aconseguies que callés i deixés d’atabalar amb Estrades, algú el volia sentir cantar i ell deixava anar una de les seves “rancheras” i senties aplaudir fins i tot a les botifarres.

 

Ricardo, sempre estaràs amb nosaltres. En cada nota de les gralles i en cada cop de tabal. I a l’estar tu al costat nostre, cada pas que fem serà un gran pas de gegant.

 

En Ricardo, l’amic de cara seriosa, entregat a Caldes des del primer moment. En totes les inciatives que anaven sortint, ell era dels que sempre hi participava. Era com una enciclopèdia de les d’abans, on trobar solucions per a cada moment, dialogant i emprenedor. Caldes en aquests últims anys va perdent personatges il·lustres, moviments culturals, l’agermanament amb Castelfranco di Sopra i tantes i tantes coses més. Ricardo, et trobarem a faltar, però en el nostre record hi seràs sempre. Ell deia que mai no seria de Caldes perquè li deien “el marit de la Terradas” (Maria Àngels). Crec que seria bo fer-lo fill adoptiu de la vila.

 

Te’n vas anar una tarda

deixant-nos sols i tristos,

amb l’ànima trencada.

 

Recordo i et recordaré,

mentre a poc a poc em cauen