Avui hem quedat els de la feina per fer el sopar d'estiu. Aquest tipus d'actes serveixen per millorar un ambient acostumat a la rutina, als rols que exerceixen els segments de poder, i les tensions del dia a dia. Alguns, aprofitaran la nit per seguir criticant al seu encarregat. Altres, per llançar-se i intentar lligar amb aquesta noia que tenen a la taula de davant i a la qual encara no han sabut com convidar-la a una primera cita. La resta, beuran més del compte i durant la setmana no sabran on amagar-se.

El restaurant està a prop de les oficines. Una pizzeria. No és car i, més o menys, tothom queda content. Hem quedat a dos quarts d'onze perquè alguns treballen fins tard aquest divendres. Descanso a casa, em dutxo, m'arreglo i vaig amb metro. He de fer transbordament i, per tant, he sortit molt abans. Els vagons del metro semblen haver estat llogats per treballadors que van als seus sopars d'empresa. Tothom va arreglat com volent mostrar als seus companys que, fora del seu lloc de feina, tenen vida, i molt més interessant del que podria semblar. Molts d'ells porten una bossa en què amaguen el regal que utilitzaran per l'amic invisible, una mena de joc estúpid en el qual s'acorda, per endavant, quant es gastarà cadascú. Un sap a qui li ha de regalar, però no qui li regala a ell. Es tracta d'una espècie de ritual que s'intensifica en Nadal, i amb el qual les botigues dels xinesos fan l'agost. Tot sol acabar a les escombraries.

Arribo a la porta de la pizzeria just a temps. No hi ha ningú. I és estrany. Porto en un paper doblegat, a la butxaca de l'americana, la direcció que em van passar per correu electrònic. No m’he equivocat, segur. Però passen els minuts i no arriba ningú. Començo a dubtar si és l'hora que vaig llegir. Això sí que no ho vaig apuntar. I si han quedat una hora abans i estan tots dins? Faré el ridícul. Però ja passen quinze minuts i que ningú hagi arribat és francament rar. Entro, sortejo a tres cambrers que porten com trofeus tres pizzes gegants, i em fico en un menjador. Miro ràpid, però no reconec a ningú. En aquest precís moment me n’adono que no porto les ulleres. Tinc una mica de miopia i, si no vaig al cinema o al teatre, prefereixo no utilitzar-les. I si em veuen? Suo, surto ràpid i ensopego amb un cambrer que renega alguna cosa en italià. Com a mínim, és un restaurant autèntic.

Al carrer, repasso l'agenda del telèfon. Sóc un desastre. Fa sis mesos que hi treballo  i no tinc el nom de cap company. Passen més de trenta minuts des de que he arribat, i no hi ha senyals de vida. Pregunto a la barra. No hi ha constància que a aquella hora, ni més tard, hi hagi una taula reservada al nom de l'empresa. Em diuen diferents noms, però no reconec cap. Pot ser que hagi reservat algú d'una altra secció que no conec. M'estic posant molt nerviós. Potser estan tots dins dient per què no he vingut, que ja es notava que era una mica poc social, o pitjor encara. M'han vist entrar i riuen tots. Però algú hagués sortit, suposo.

Torno a mirar el paper arrugat. El comparo amb la direcció del restaurant. No hi ha dubte. Estic en el lloc adequat. Però no hi ha ningú a la porta. Miro el rellotge. Són les onze de la nit. Ara sí que no puc entrar. Si haguéssim quedat a dos quarts d'onze, com jo creia, m’hauria trobat amb algú ja. Si han quedat a dos quarts de deu, fa estona que estan dins. No puc entrar ara i dir que m'he equivocat. Hi ha el meu encarregat de secció i el cap de zona. Els sopars d'empresa serveixen per reforçar relacions, no per quedar en evidència. Trenco el paper a trossos. Potser ha passat alguna cosa. O potser han enviat un altre correu electrònic a la tarda canviant el restaurant. L'última vegada que el vaig consultar eren les dues del migdia.

Vaig caminant cap a casa. Estic confós. No ho entenc. Vaig passant per les portes de múltiples restaurants. La gent surt ja a prendre copes. Són tots treballadors desinhibits que se senten lliures de responsabilitats laborals. S'abracen, canten, i caminen en ziga-zaga. Ha passat molta estona des que he arribar a la pizzeria pensant que soparia, i ara un atac de fam em fa aturar-me en un lloc de menjar per emportar. Compro uns tallarines amb tofu, fets amb la wok. A la cantonada de casa, un pakistanès m'ofereix llaunes de cervesa a un euro. Compro tres. Sopo, veig a la televisió com dues dones rosses i de pits operats s'insulten, i em vaig a dormir. Dilluns diré que em vaig trobar malament i assumpte tancat.

Sona el telèfon i em llevo ràpid del llit. Miro l'hora. Són les deu del matí.

- Sí?

- Hola, Albert. Et truco perquè aquesta nit no podré anar al sopar. Per si pots avisar als del treball. No tinc el telèfon de ningú.

- Jo tampoc. Però no et preocupis. Algun problema?

- No, no. Però la meva filla s'ha refredat i prefereixo quedar-me cuidant-la. La meva dona treballa els dissabtes a la nit.- em contesta.

Penjo i, sense pensar-m’ho, truco al restaurant. Pregunto per una taula reservada a nom de l'empresa. Quaranta-cinc persones. Els hi demano que anul·lin la reserva. Que hi ha hagut un accident i que ningú no podrà anar. Com riuré dilluns.

Albert Lladó