MEMÒRIES DE L'AVI PERA

 

Vaig néixer el 27 de gener del 1915, i a l'edat de 94 anys, m'he convertit en l'home més gran de tot Sant Vicenç de Montalt. Encara visc a la mateixa casa on vaig conèixer el món, a la mateixa habitació i al mateix llit on també, anys després, s'hi van concebre els meus tres fills. Va ser un dia nevat, que no puc recordar, al carrer de Dalt número 6. Ara m'estic a la part del carrer Isidre.

 

L'any 1942, em vaig casar amb Soledat Brunet Paituvi, de Can Saurí, tot i que de jove havia anat a parar a Can Pera. Era modista, i n'ensenyava a les altres noies del poble, amb el “Corte Martí” que va aprendre a Barcelona, durant la guerra civil, en un curs pagat per la senyora Carme Martí, de Can Missé. La Sala del Cosidor de la Casa Parroquial es diu així per aquella època.

La Soledat i jo, vam tenir tres fills: l'Assumpta, en Josep i en Jordi. Ara sóc avi de 8 néts: l'Enric, l'Oriol, en David, en Marc, la Mònica, en Roger, en Jordi i en Xavi. També sóc besavi multiplicat per sis: en Roger, la Paula, l'Anna, la Laia, l'Alba i la Bruna. I des del 1979, vidu. La meva salut, gràcies a Déu, és regular, i vaig fent com el temps, tot i l'artrosi i la sordesa. Aquestes memòries les he anat escrivint poc a poc, mica en mica, quan em trobo bé. Quan agafo ganes, escric, i quan em canso, ho deixo estar.

 

Vaig començar a treballar amb 8 anys, a la vinya de casa, del terme municipal de Llavaneres, i després a jornal al regadiu de Can Mir. Però tot i això, vaig acabar de peó de neteja a l'Ajuntament.

A Sant Vicenç s'hi feia molt bon vi, la gent venia de tot arreu a comprar-ne'n, tot i que ara només en quedi a Can Ferran -en Jordi encara en fa. Recordo que collíem els raïms, els portàvem a les portadores amb el carro arriat per un cavall, fins el celler on hi teníem en “cub” per trepitjar-lo i premsar-lo bé. El resultat, valia la pena.

Vaig fer servei militar i guerra, tot alhora -el 1936, tenia 21 anys. Vaig haver d'estar a molts llocs, a Intendència al Castell de Montjuïc, des d'on anava cada dia a buscar el pà amb carret a Barcelona; al front, maniobrant des de Burgos, Melilla i Bilbao; i més tard, a camps de concentració, també a França. El 5 d'agost de 1940 em vaig llicenciar a Melilla.

 

Ara, la meva vida és molt senzilla. Em llevo a les 10, em rento i faig les meves coses, esmorzo i em poso al dia llegint diaris -Mundo Deportivo i L'Avui. M'agrada molt llegir, cada mes busco amb desesperació l'arribada del 3 viles, per agafar-los i repartir-los entre els meus fills. Després, si fa bo, arreglo l'ocell, un canari que piola força, i vaig a donar un tomb amb el meu bastó, el qual necessito per mantenir-me dret, que sinó, m'emprenya.

Havent dinat, faig migdiada, remeno una mica pel jardí, potser torno a passejar, i acabo davant el televisor. Quan donen esports, m'hi quedo, sinó, segueixo alguna novel·la; a dos quarts de set, la pel·lícula de TV3, i tot seguit, el Bocamoll, i a sopar. És un cercle viciós, perquè torno al televisor fins que m'entra la son.

Fa uns quants mesos que no fumo les faries i els caliquenyos a causa d'una bronquitis. Vaig dir: “Prou! S'ha acabat”. Però això sí, ningú em treu les gotes de whisky del cafè.

 

Estic molt content amb el meu poble, Sant Vicenç. Sense demanar-ho, ni saber-ho, em van sorprendre amb un Cap Gros, el Cap Gros de l'Avi Pera. Fa un any, vaig fer el pregó de Festa Major. I és que aquí tothom em coneix, i parlo amb tota la gent: grans i joves, gràcies a Déu! M'agrada asseure'm al banc de Can Cinto quan arriba l’autobús amb els nois i noies de l'escola, i preguntar-li's d'on són, d'on vénen, on viuen...

 

M'han tret a moltes revistes, fins i tot en una de moda per l'estranger! Puc semblar presumit, però també havia sortit als Pastorets, havia fet d'escolà, havia cantat a les Caramelles, anat amb els gegants, jugat a futbol... i més que no recordo.

Anava molt a jugar a la botifarra a Can Pere Joan, a Llavaneres, i a la Piscina d'aquí, de Sant Vicenç. Ara ja no hi vaig perquè em distrec molt i alguns companys s'enfaden, i tampoc en tinc gaire ganes. De vegades em deixo caure al centre de jubilats, per veure exposicions, fa poc jo en vaig fer una de més de 100 encenedors!

 

La meva vida va fent així. Voldria no haver molestat a ningú, perquè de vegades faig broma i a casa em diuen que em passo una mica, però jo crec que tothom sap que l'Avi Pera és així, senzill, simpàtic, i per alguns potser una mica emprenyador -i segons diuen a casa, rondinaire; ningú és perfecte. Crec que he estat un bon home, un bon pare i un bon xurraví. Visc amb la família, que m'estimen i m'ajuden, i tinc bons veïns. I m'agradaria arribar als 100 anys!! Només em queda una mica més, però Déu dirà!

 

Si en aquest escrit i petit resum de la meva vida s'ha vist algú agraviat, espero que em perdonin, que ho he fet de gust i de bon grat, pel que espero doncs, ser perdonat.

 

Sant Vicenç de Montalt, 2009,

 

L'AVI PERA