FRANCISCA BUCH, CENTENÀRIA

 

Francisca Buch Pons, la persona més vella de Caldes, va fer 101 anys el passat 11 de gener. Nascuda, doncs, el 1909, sis mesos abans dels fets de la Setmana Tràgica, li ha tocat de viure, sense cap ombra de dubte, el segle més esfereïdor de la història. Recapitulem si més no els conflictes bèl·lics més sagnants que hi han tingut lloc: la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la Segona Guerra Mundial i els camps d'extermini nazis (1939-1945), la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki (1945), la guerra de Corea (1950-1953), la guerra de Vietnam (1958-1975), les guerres dels Balcans (1991-2001) els genocidis recurrents a diferents països africans i les darreres d'Afganistan i Iraq, que encara cuegen. A aquest còctel de tragèdies, que denigren sense remei l'espècie humana, la nostra protagonista d'avui encara pot afegir-hi dues dictadures, una guerra civil abominable i una miserable i pollosa postguerra. Quins cent anys, valga'ns Déu! Per reconstruir els de la senyora Buch hem acudit al seu propi testimoni, encara viu en alguns episodis, i hem comptat, en especial, amb l'ajuda d’un seu fill, Joan Vives Buch, i de la seva nora, Teresa Reixach Freginals. Arts i Lletres vol agrair a tots tres la seva bona disposició.  

 

Francisca Buch va néixer a Caldes mateix, a una casa de pagès anomenada Can Net, avui desapareguda, que quedava al darrere de la parròquia. Els pares, procedents de Sant Vicenç de Montalt i de Tordera, eren, doncs, pagesos, que vivien de les vinyes, de ramats de bestiar i del contraban de tabac que per tota la costa va estendre durant molts anys, amb una organització perfecta, el potentat mallorquí Joan March, que, com se sap, va bastir així la seva fortuna. Van tenir cinc fills, quatre noies i un noi, dels quals encara sobreviu, a més de Francisca, una altra germana, Il·luminada. L’explotació familiar comportava, entre altres activitats, repartir la llet per tot Caldes. Francisca va casar-se amb Joaquim Vives Alsina, natural de Sant Vicenç de Montalt, que, continuant amb l’ofici familiar, feia de fuster i que, de Sant Vicenç, al cap d’un temps, es va traslladar a Caldes. Era una època de prosperitat econòmica per al poble. Els professionals vinculats a la construcció, com Joaquim Vives mateix, tenien molta feina en les torres que es construïen al passeig dels Anglesos. Francisca recorda també que el seu sogre baixava regularment de Sant Vicenç a Caldes per jugar al casino del Colón. La parella va tenir dos fills, Joaquim i Joan, abans de l’inici de la guerra, el 1936. Mobilitzat aviat, el pare ja no en tornaria: va morir a un hospital de Pamplona d’un tifus contret en un camp de concentració on era presoner. Com en tantes altres famílies, el conflicte civil de 1936-1939 va representar un daltabaix dramàtic. En el seu transcurs Francisca hi va perdre, a més del marit, el pare.

 

Viuda d’un vençut i amb fills petits, davant seu només s’obrien, a la primeria dels anys 40, perspectives negríssimes. En aquesta depriment situació, sort en va tenir del seu sogre, familiarment conegut com l’avi Vives, primer alcalde de Caldes acabada la guerra i constructor i promotor de l’anomenada aleshores escola nacional (actual parvulari). L’avi Vives, en efecte, va fer els tràmits perquè Francisca i una seva germana soltera, Neus, es fessin càrrec de la centraleta telefònica de Caldes. Les persones que se n’havien ocupat fins llavors plegaven, i la responsabilitat comportava anar a viure a la casa on hi havia instal·lat el servei, al número 20 del Camí Ral (o de la carretera, com tothom en deia aleshores, perquè en efecte era la carretera general de Barcelona a Girona, que va passar per allà fins a la construcció del viaducte per damunt de la via del tren, cap a 1967). Era un edifici propietat de la congregació de religiosos maristes, que en aquella època tenien un noviciat a l’actual Residència Bellavista, coneguda encara per la gent més gran del poble com Can Gili

 

Sigui com sigui, al llarg de trenta anys, de 1942 a 1972, Francisca i Neus es van fer càrrec de la centraleta i del locutori annex, nit i dia, sense festes ni vacances. (El 1972 el servei telefònic s’automatitzava, tal com el coneixem avui, i la centraleta va tancar.) Molta gent encara recorda que aleshores no es demanava comunicació amb els abonats pel número, sinó pel nom o pel sobrenom o motiu amb què tothom els coneixia. Al principi, a més, els aparells telefònics anaven amb piles, que cada abonat tenia a casa seva, fins que la companyia va posar unes bateries a la centraleta. En fi: gràcies al fet que Francisca i Neus, de joves, havien après de cosir i brodar a Arenys, durant aquells anys (i fins i tot abans) també cosien i brodaven per encàrrec, sobretot jocs de llit i nuviatges. I, alhora, acollien noies que en volien aprendre. Francisca encara en recorda tres, d’aquelles noies: Rita Miró, Maria Rosa Alsina (de Can Ban) i Maria Teresa Vila (de l’Estrac). Noms sorgits del passat a través de la memòria de Francisca Buch, testimoni excepcional d’un segle.

 

 

Arts i Lletres