St. Andreu de Llavaneres
Un gat salvatge de les ventes
Llavanerenc de soca-rel, Josep Mª Bartrès ens explica que la presencia del seu cognom a la nostra vila es remunta als temps de la fil·loxera, que va arrasar les vinyes catalanes. Aquesta plaga havia passat abans per França, i per tant, també per un petit poble ubicat prop de Lourdes, de nom Bartrès. “Segons els arxius, el nostre cognom ve d'aquest poble francès”, explica Josep Mª, “va estar un Bartrès qui va venir a la zona a ensenyar a tractar els ceps per evitar que tornessin emmalaltir de fil·loxera, i es va acabar casant amb una llavanerenca que es deia Dolores”. Sembla ser que d'aquí va arribar la família Bartrès al Maresme, i per la comarca s'ha quedat al llarg dels anys.
Josep Mª Bartrès és conegut al poble per la seva tasca professional com assegurador, fet que l'ha portat a fer tangible un producte invisible. També manté la seva faceta d'amant del golf, amb el primer club de golf sense camp sense ànim de lucre. La seva família política el porta de Llavaneres a Camprodon, on també hi té un lligam especial. I marca la diferència defensant l'Espanyol, una afició que li ve de família. Josep Mª Bartrès és un llavanerenc particular i popular, i aquest mes, des del 3 viles, hem fet ressò de la seva persona.
Com aquell qui diu, ets l'assegurador del poble. Bé, es podria dir així, però val a dir que també hi ha una altra casa d'assegurances a Llavaneres, per tant, no sóc l'únic assegurador del poble. Però podríem dir que se'm coneix per la meva professió, i arrel d'això, segurament em ve molta gent perquè em coneixen, i també segur que d'altra no ve precisament pel mateix. No es pot caure bé a tothom, això és impossible. D'un temps cap aquí Mapfre s'ha posicionat com a pionera en el món de les assegurances, aleshores, a Llavaneres i rodalies els principis segurament vénen per mi, per Josep Mª Bartrès; ara ja és per la marca.
Com comences en aquest món? Vaig començar a Mapfre l'any 1979. Abans, jo em dedicava a portar al botiga que teníem de queviures, Ca la Lola, just on ara hi trobem La Caixa. Vam plegar després de 25 anys, i aleshores em vaig posar a treballar com encarregat a una fàbrica tèxtil d'Argentona, i també ajudava la meva dona, la Pitusa Llovet, amb l'Autoescola Llavaneres. Un bon dia, per casualitat, a través de la Gestoria Maresme acabo treballant per Mapfre.
Per casualitat? Sí, col·laborava amb aquesta gestoria com a delegat, i Manel Cerdán, que era captador de Mapfre, quan va obrir l'oficina a Mataró, em va oferir la possibilitat de col·laborar amb ells. La cosa devia anar bé, perquè passats 3 anys, van proposar obrir una oficina també a Llavaneres. Al principi vam començar a treballar a la mateixa autoescola, després ja vam passar a treballar a mitja jornada, i després ja dedicació exclusiva.
Hi havia moviment per Llavaneres, i a més, molta gent ja et coneixia. Doncs sí. A més jo no tinc clients, perquè resulta que els clients s'han convertit en amics, i em tenen una confiança. Sé qui són, com són, què fan,... i sé què necessiten, especialment en aquests moments que la companyia fa tota mena d'assegurances, no es redueix únicament a cotxes i cases.
I a part, tu no ets dels que es queda tancat al despatx tot el dia... No. Tinc un amic que sempre em diu que no entén com pot ser que funcioni si no hi sóc mai. Jo sempre li dic que quan estigui tot el dia que estigui tancat a l'oficina, serà quan deixi de funcionar. Sóc un gat salvatge, necessito vendre, necessito sortir al carrer. Crisi sempre n'hi ha en aquest sector, una assegurança no és com vendre un xupa-xups o com tenir una carnisseria.
És un producte intangible. Exacte. És com vendre un tros de paper, encara que aquest tros de paper és molt més que això. Però costa fer-ho entendre funcionant com una botiga normal. Amb les obligacions actuals, com les assegurances per cotxes, la cosa és una mica més fàcil, però per la resta, és molt més complicat.
Però per caràcter ja t'és fàcil posar cara i ulls al producte que estàs oferint. Sí, no ho sé, és una cosa innata, m'agrada vendre. I amb els anys, veig les coses de manera diferent. Per exemple, si em ve una parella jove amb un nen, jo miraré pel petit, i enfocaré el que estic vénen pel seu futur, per la seva seguretat. I ho sé perquè m'ha passat, perquè m'he trobat amb aquestes situacions amb clients. I és que les persones pensem que mai ens passarà a nosaltres, és com el càncer: veus que hi ha gent que el pateix, però mai creus que tu també hi pots caure. I continues fumant i bevent, perquè et mous amb aquesta premissa. És una cosa innata de la naturalesa humana, i jo, miro de canviar aquesta visió de la vida.
I això dels productes intangibles sembla que s'assembla força a la teva faceta com a President del primer club sense ànim de lucre de golf sense camp. El maig del 97, celebrant la Nit de l'Esport, van donar un guardó a un dels meus fills, que tots dos són esportistes d'elit. Aleshores, sopant a la taula amb una colla d'amics i vam estar parlant del golf, que era un món molt elitista i molt tancat perquè els camps eren privats. Un amic em va picar, perquè jo em pico molt ràpid, i em va dir de muntar un club de golf sense camp. Això era un divendres; dilluns era un fet: Club de golf Minerva. L'inventor del nom va ser Jordi Ventura.
Un home de paraula! Com es anar desenvolupant aquest club? Com a curiositat et diré que aleshores, Llavaneres era el poble que per número d'habitants, tenia el major número de federats. Vam fer una primera reunió a l'Ajuntament, van venir unes quantes persones. En vam fer una segona, en van venir unes quantes més,... i la cosa va anar prenent forma. Hi havien precedents d'aquesta mena de clubs, nosaltres diria que vam ser els segons, però encara som els únics que ho fem sense ànim de lucre.
I com funciona un club de golf sense camp sense ànim de lucre? Nosaltres organitzem tornejos a diferents camps comercials de Catalunya. Els socis paguen una quota anual de 60€, i aquests diners els reinvertim amb regals i altres activitats, com la Festa Social que fem cada any. El nostre rècord de socis es troba en els 385; ara hem baixat una mica.
D'altra banda, tens un lligam amb Camprodon. Hi tenim una segona residència des de fa 39 anys. Bé, ve dels meus sogres. I per la meva manera de ser he fet amistat amb molta gent d'allà. Em coneixen com a Bartrès, i també com a Llovet, per la meva dona. Conec als veïns, qui et diria ara, al Joan de Can Pairó, l'alcalde, el carnisser de Molló, la família Pujol,... sempre he estat vinculat al poble.
També sóc soci fundador del Club de Golf de Camprodon. Sí, però és un lligam diferent. Els camps de golf continuen sent esferes tancades. Tinc un doble lligam, diguem, amb l'amistat que tinc amb la gent del poble, i amb els socis del club. Passa una mica com a Llavaneres encara, el golf és una cosa similar a la que ha passat amb el tennis. Fins a l'època del Santana, era un esport molt tancat, i poc a poc, es va anar obrint. Els camps de golf privats, encara són exclusius per socis, el què suposa que sigui gent que pot pagar quotes.
Per últim, què me'n dius de la teva faceta com a periquito? Bé, que és una altra cosa que em ve de família, el meu pare ho era, i jo de nen, vaig decidir que també. Anava al camp a veure els partits, i ja de casat, hi anava amb la dona. També sóc membre de la Penya Perica de Llavaneres.
Elena Viu
St. Andreu de Llavaneres
1 juliol 2010
