Tertúlies casolanes

 

M'agrada discutir. M'agrada perquè és una manera de créixer, amena, distreta, de vegades acalorada, però sempre gratificant. Una batalla per obtenir la raó, per posseir-la com si fos una prolongació del meu “jo”, és una manera de conèixer el món en què vivim. Estem envoltats d'opinions diverses, de pensaments antagònics que lluiten en les tertúlies més casolanes, més properes del que puguem imaginar. Pot resultar socràtic, retrògrada, però crec que la guerra d'opinions és la millor via per arribar a una conclusió justa, tenint en compte totes les experiències, les vessants que s'originen d'un mateix tema, considerant l'allò que s'escapa als nostres ulls.

 

Tots fem servir part de les opinions dels altres per teixir la nostra. No per això perdem personalitat, sinó que la creem, incloent peces que resulten interessants d'encaixar en la nostra capsa d'idees particulars. Però per discutir, s'ha de saber de què es parla, i aquest és un dels problemes que més irrita als fanàtics de les baralles emparaulades: el parlar sense saber. Seguint amb Sòcrates, diria que partint de la ignorància, podem arribar a tombar qualsevol argument, però jo matisaria la necessitat de tenir fonaments sobre el què es pensa, abans de moure els llavis; un defecte del que molts fan ús, massa sovint.

 

Però si una cosa m'atabala, és la falta de respecte en les tertúlies casolanes, i en les de fora. Quan les opinions s'encobreixen en una fumarasa de crits, no es distingeix cap forma. Quan una persona tira amb força dels pensaments de l'altre, per aconseguir imposar la seva opinió, es perd la gràcia de la dialèctica.

 

Podria ser que, al nostre veure, no totes les opinions siguin acceptables, el que no vol dir que no mereixin ser escoltades.

 

Elena Viu