St. Andreu de Llavaneres
 
QUICO MORA, DE PAGÈS A EMPRESARI Des de les 3 viles, continuem decidits a destapar el Sant Andreu de Llavaneres original, el poble d'ahir. Aquesta vegada ens hem dirigit fins el Tennis Mora per xerrar amb el seu fundador, en Quico Mora, que als seus gairebé 82 anys assegura que aquest club esportiu, que avui ja inclou pistes de pàdel i camp de P&P, no és mèrit seu: “El meu pare va ser qui va anar recopilant terres poc a poc, perquè nosaltres érem molt pobres, i sense el seu esforç això no hagués estat mai possible”. En Quico, que ja es considera “retirat”, ens explica que la seva dona, la Lita, i el seu fill, l'Andreu, són els encarregats de tirar endavant el negoci. “Tenen una visió molt diferent a la meva”, ens comenta, “avui, sense ells, no funcionaria”. Tot i això, aquesta iniciativa va canviar l'oferta lúdica municipal en la dècada dels 70: per fer esport, a Llavaneres només hi existia el Golf, el camp municipal de futbol i la platja. Ets llavanerenc de naixement, però no precisament de família d'empresaris. Sí, vaig néixer aquí el 1927, a la masia dels Gibert, on els meus pares hi feien de masovers. Érem molt humils, doncs la finca no tenia aigua, i una finca sense aigua pel qui ha de treballar la terra és molt difícil de tirar endavant: el meu pare no tenia ni un pam de terreny, això va venir després. Va ser on estem ara [al mateix Tennis Mora]? Sí, a la vora del mar, aquí sí que si podia fer un bon pou per l'aigua. El meu pare va anar estalviant, i va començar per comprar un trosset de terra, després un altre... Què es cultivava aleshores? Hortalissa, sempre hortalissa. Vam tenir una època en la que es va posar de moda sembrar flor: clavells. Aquí hi havia una Cooperativa, Florsall. A Llavaneres es van arribar a plantar 8 milions de plantes de clavellina! Però això va durar uns 10 anys, perquè després va arribar una època de fred i el clavell no el va suportar. Tu vas començar de pagès ben jove ? En un principi, el meu germà gran era el qui ajudava al meu pare. Però es va morir a la mili, a l'Àfrica. A mi no m'agradava fer de pagès, bé, no ho havia fet mai, però per no deixar als pares sols, vaig començar a treballar la terra. Jo vaig passar gran part de la meva joventut al Born! Al Mercat Central, perquè ho veníem tot directament allà. Mira si m'hi passava hores, que vaig veure les imatges de l'home que arribava a la lluna en directe! Quantes hores treballava al dia, com a pagès? Jo és que no era només pagès, també era qui transportava el gènere i qui el venia directament. No t'exagero si et dic, que a partir del maig i fins el mes de setembre, jo dormia unes 18 o 20 hores setmanals. I ara m'adono que vaig ser molt fort, moltíssim. Per això va decidir canviar de negoci? No. Jo estava un dia aquí, regant els camps, quan van venir 5 coneguts del poble per dir-me: “Aquí a Llavaneres hem de fer un Club de Tennis”. Això va ser a l'any 1966 o 1967. En principi no ho veia clar, però em van estirar, i la idea em va començar a convèncer, encara que jo poc sabia de tennis,... No sabia jugar a tennis i pensava muntar un club? Jo jugava a futbol, hi vaig jugar durant 18 anys! Era el capità de l'equip. També jugava molt a frontó, a casa del Sr. Matas, que em cedia la pista perquè em coneixia, i feia natació: jo nedava a l'estiu i a l'hivern! Però això de fer un Club no estava pensat només per nosaltres, jo ja tenia un fill, i a Llavaneres, si volies fer esport tenies poques alternatives fora del golf o el futbol, com deia abans. Però aquesta iniciativa es va frustrar, no és així? Sí. Vam parlar amb en Joaquim Matas, que tenia molts terrenys, i va accedir encantat. En un principi es va pensar en la zona on hi està la Mare de Déu de Lourdes, però allà no va poder ser. Aleshores es va mirar per allà on hi trobem la Masia Bartrés. Però en parlar amb l'Ajuntament, es va acabar enfonsant el projecte... la cosa va acabar amb un frontó, res de pistes de tennis. I vostè no va desistir. Doncs al final, tot sol vaig decidir tirar endavant el Tennis Mora. Poc a poc van venir les primeres pistes de terra, despres de tennis quick, el frontó, les pistes de squash, I ja a la dècada del noranta el pàdel, i el P&P... però això ja és més mèrit de la meva dona i del meu fill, l'Andreu, que han tingut una altra visió de negoci, a l’haver anat incorporant aquestes modalitats esportives. Jo, francament, amb el tennis I el frontó, ja en tenia prou. Què va dir el pare al conèixer el projecte del tennis? Es va endur un disgust, el pobre. Ell somiava amb una gran masia, envoltat dels seus camps, i va fer tot el què va poder per treure'm la idea del cap, perquè el tema del conreu ja funcionava! Però per mi, allò no era vida, no ho podia gaudir! El tennis va interessar a la gent de Llavaneres des del principi? Si ens haguéssim hagut de refiar només del poble, la cosa hauria costat tirar endavant. Ara passem dels 10.000 habitants, però aleshores amb prou feines n'eren 2.000! Quan això va engegar, hi havia gent que venia des de Barcelona al migdia, en dies de feina! Pujaven, jugaven, es dutxaven i de nou al despatx! Però també vam tenir la sort que va coincidir amb l'arribada dels primers grans grups d'estiuejants, i col·lectius com els dels apartaments Sant Pere, van donar molta vida al tennis en aquells primers I difícils anys. I vostè, va acabar aprenent a jugar? Doncs si, la veritat és que em va agradar, i inclòs vaig ser Campió d'Espanya d'un torneig de Presidents de Clubs de Tennis, que es va jugar a La Corunya. No els tenia totes amb mi, però sempre he estat molt valent. I mira, vaig guanyar-lo. I ara, què en pensa de tot això? Que he sigut molt afortunat. Mira, hi ha qui diu que vol tornar enrere per fer més coses de les que ha fet. Jo crec que vaig fer les justes, vaig ser molt feliç, i ara ho sóc veien com continuen la tasca la meva dona Lita I el meu fill Andreu. Elena Viu
St. Andreu de Llavaneres
1 agost 2009